Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

La remor del bastó

Fa uns dies un company que havia fet una entrevista als responsables d'un club català em comentava que, en una de les respostes, li asseguraven que l'entitat estava convençuda de poder pujar de categoria, a tot estirar, a mitjà termini. És evident que el reclam d'un futur en teoria millor actua com a espot publicitari quan la parròquia local dubta o és escassa. Però la realitat ha demostrat que, dins de la demolidora lògica de la imprevisibilitat del futbol, són pocs els projectes que són anunciats com a guanyadors i que acaben oferint un títol a les institucions.

Estiu del 2005 a Tarragona. Als partits de pretemporada del Nàstic i a les ràdios de la ciutat sonava Por ti , un tema que el grup local Mil Historias va compondre per celebrar l'ascens a Segona i que també va servir per festejar la permanència. Per afrontar una nova campanya, a grans trets, es manté el bloc. Luis Ángel César torna a seure a la banqueta i, a la gespa, jugadors com Diego Torres, Chus Mari Serrano, Lluís Codina i Antoni Pinilla van sumant anys a una llarga trajectòria grana. Els David Cuéllar, David García, Abel Buades, Bolo i Manolo Martínez també havien decidit passar un any més a la vella Tàrraco i, dels nous, Merino, ex-Athletic, i Irurzun, que venia del gris Sporting de Segona, eren els de més renom. Àngel Morales s'hi va afegir amb la Lliga en marxa.

Aquell equip no va guanyar un partit fins a la tercera jornada, al camp del Valladolid, i de fet l'Sporting de Gijón li havia clavat un dolorós 0-4 en el primer partit al Nou Estadi. El Nàstic anava fent cercles al voltant del desè lloc de la classificació, però una victòria al camp de l'Hèrcules, la primera a domicili el 2006, va ser l'espurna que va encendre la confiança de l'equip. La flama va revifar quan amb un triomf al Molinón tan inesperat com el seu artífex, el nigerià Ekpoki, els granes apareixien tercers a les classificacions del teletext, que els aficionats retrataven amb els primers mòbils amb càmera. Catorze partits sense conèixer la derrota van fer arrencar el bull de l'èxit. A la cuina grana, pocs comptaven elaborar grans plats, però les delícies es van preparar amb un treball sord.

El mateix estiu en què, sense saber-ho, es començava a escriure una pàgina daurada, el Girona esquinçava el llibre que s'havia comprat per immortalitzar les seves fites. La plantilla de la temporada anterior havia sofert la cruel patacada d'un descens per goal average amb noms com Iván Pérez, el germà de l'exblaugrana Alfonso; Àngel Rangel, ara un lateral indiscutible a la Premier League; Mario Rosas, classe made in La Masia, i David Prats, un golejador contrastat. Quatre anys després, els blanc-i-vermells treien de nou el cap a la categoria de bronze amb una plantilla continuista i local. Entre els onze jugadors més utilitzats d'aquell equip que va tornar a pujar estant mesos sense cobrar, n'hi havia cinc de nascuts a les comarques gironines, tres a les barcelonines i tres més fora de Catalunya, els tres únics en tot el vestidor. En tota la segona volta, els de Raül Agné van perdre només dos partits, el primer i l'últim. Ja no es van moure dels primers llocs fins que van celebrar el primer ascens a Segona del Girona en mig segle.

Diu la dita popular que Déu té un bastó que pica i no fa remor. Diu la jurisprudència de la gespa que el futbol és il·lògic fins i tot en les expectatives que generen els projectes. Cal tenir una seguretat molt fonamentada per esbombar propostes com la de l'Elx, que pretén tornar diners als seus abonats si no torna a Primera, els mateixos aficionats que han presenciat més d'una vegada segones voltes en caiguda lliure. Treballar i callar ha estat, almenys per als equips catalans, l'única recepta guanyadora.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT