Publicitat
Publicitat

HOMENATGE A L'ENTRENADOR DEL BARÇA

Guardiola rep avui la Medalla d'Or del Parlament perquè representa uns valors exportables fora de l'esport

Un referent per al país en temps difícils

"Se'm dóna massa importància, només jugo a futbol". Això ho va dir Pep Guardiola el maig del 1994 a TV3 quan era encara jugador del Barça, i avui, quan la presidenta Núria de Gispert li pengi la Medalla d'Honor en categoria d'or del Parlament del seu país, segur que recordarà aquesta frase. Tot i que sovint recel·la dels premis, elogis i lloances -"Només sóc entrenador de futbol", pensarà-, Guardiola no ha pogut rebutjar la distinció màxima d'una institució com el Parlament, com sí que va fer en el seu moment amb la candidatura al premi Príncep d'Astúries de l'esport (2009), i la rebrà amb tota la humilitat amb què afronta cada partit de futbol. I més després de veure el nivell de les personalitats que l'han precedit: Ernest Lluch, Desmond Tutu o Adolfo Pérez Esquivel. Les raons que han dut el Parlament a distingir per primer cop un esportista és perquè la imatge i els valors que projecta Guardiola trascendeixen l'àmbit esportiu i s'han convertit en un model a seguir en temps difícils com els que estem vivint econòmicament i com a país: "Per raó de la seva trajectòria com a esportista d'elit, pels èxits assolits en la seva etapa com a entrenador, per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta, que ha sabut fer d'una manera ben notòria, i pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal, valors molt positius no solament des d'un punt de vista individual, sinó també per al progrés col·lectiu".

L'acte d'entrega començarà a les set de la tarda a l'Auditori del Parlament de Catalunya. Els primers a parlar seran dos amics personals de Guardiola, l'exvicepresident del Barça Evarist Murtra i la directora de TV3, Mónica Terribas. Nina cantarà un poema musicat per ella mateixa de Miquel Martí i Pol - Solstici -, amic del tècnic blaugrana, després parlaran l'homenatjat, la presidenta del Parlament i el president de la Generalitat, Artur Mas. L'acte es clourà amb la interpretació d' Els segadors per part del cor del Conservatori del Liceu.

Com guanya és la clau

L'amistat amb Mónica Terribas va nèixer precisament en aquella entrevista a TV3 del 1994. Era al programa Un tomb per la vida , de Joaquim Maria Puyal, i Guardiola va ser l'entrevistat més jove amb diferència. Només tenia 23 anys, però ja havia guanyat tres Lligues -estava a punt de guanyar la quarta- i una Copa d'Europa -estava a punt de jugar la segona final, la d'Atenes- amb el Barça. L'actual directora de TV3 era una jove documentalista del programa, en què també treballava al departament de vestuari la seva dona, Cristina Serra, amb qui feia poc que sortia. Aquell "se'm dóna massa importància" responia a la pregunta de si sabia que s'havia convertit en un símbol. Avui en dia segueix pensant el mateix després de ser l'entrenador que ha guanyat tots els títols possibles amb el Barça en un any, però ell només veu els resultats, i com diu Evarist Murtra, "no se'l premia perquè guanya, si no per com guanya".

És possible que al país hi hagi altres persones que tinguin èxit en la seva feina seguint els mateixos manaments que Guardiola, però cap és l'entrenador de l'equip de futbol amb més seguidors a Catalunya, ni té l'oportunitat d'explicar-se públicament quatre cops a la setmana davant els mitjans de comunicació. Guardiola ho ha gairebé guanyat tot en tres anys -12 títols de 15 possibles- a la banqueta del Barça, i cada cop que parla destil·la esportivitat pels quatre costats, mai s'atrubueix cap mèrit personal -encara que en tingui- i tot ho adjudica a la feina del col·lectiu, a la família que formen els jugadors, cos tècnic, encarregats de material i metges. Mai es deixa d'anomenar a ningú quan reparteix els elogis. L'esforç i la superació personal van units. Prepara cada partit com si fos l'últim, cada final com si no n'hi hagués d'haver cap altra, i no té hores: és el primer a arribar a la Ciutat Esportiva i l'últim a marxar-ne. L'obsessió per millorar cada dia, cada temporada, l'ha portat a aconseguir el que semblava impossible, fer que el Barça dels sis títols del 2009 jugui millor el 2010, i el del 2011 encara millor que el del 2010.

Per sobre els 'ismes' blaugranes

"Són uns valors que el FC Barcelona sent seus i que el nostre país ha sabut convertir en un actiu i un exemple per a tots. Josep Guardiola és un model de comportament, un mirall en què es reflecteixen els esportistes, els entrenadors, els empresaris, els polítics, els educadors, els directius, i qualsevol persona que, com ell, assumeix la seva responsabilitat amb principis, honestedat i passió, sobretot molta passió", diu el president del Barça, Sandro Rosell, en una carta oberta amb motiu d'aquesta Medalla d'Or. La bona entesa que hi ha entre Guardiola i Rosell és l'exemple d'una altra de les virtuts del de Santpedor, estar per sobre dels ismes que sacsegen el Barça de tant en tant. Guardiola és fill futbolístic de Johan Cruyff, sempre ho ha pregonat, i són amics encara actualment.

A aquests valors professionals -que, aplicats amb rigor a qualsevol feina, farien més fàcil la sortida de la crisi-, com la tenacitat que va demostrar lluitant fins a l'últim instant per defensar-se de l'acusació de dopatge a Itàlia, també se n'hi ha d'afegir un altre: un catalanisme sense complexos. Guardiola parla en català a tot arreu, sense fer-ne cap bandera ni cap escarafall -com en l'entrega de la Pilota d'Or a Messi-. Si li pregunten en català, respon en català, i si li pregunten en castellà, anglès o italià, respon en aquests idiomes. De fet, un dia a Kíev li van preguntar per què sempre parlava en català, i sense donar-hi importància va contestar: "És la nostra llengua, som d'un país que tenim una llengua i quan sortim la usem, i res més". De la mateixa manera que es refereix a Catalunya sempre com "el meu país", "nosaltres som d'un país allà dalt", però tampoc sense fer-ne bandera, amb naturalitat. Guardiola sempre ha fugit de la política i no s'ha deixat utilitzar mai.

Autodidacta

D'una altra cosa que sempre n'ha hagut de fugir el tècnic del Barça és la seva mala fama d'intel·lectual. Ell mai s'hi ha considerat, i amb raó -llegeix novel·la i poesia com qualsevol, i veu pel·lícules bones i dolentes com tothom-, però el fet de tenir unes inquietuts culturals que se sortien de la mitjana entre els futbolistes li han suposat aquesta etiqueta. Pep Guardiola no té estudis acabats més enllà del COU. Es va matricular a Dret amb 18 anys, però no va poder ni començar les classes perquè en aquell moment va fer el salt al primer equip. I cinc anys més tard, per la insistència de la seva germana Francesca, es va apuntar a fer INEF, però ho va deixar còrrer a segon. Conscient d'aquestes mancances educatives, Guardiola ha sigut un autodidacta, una esponja que ja parla quatre idiomes amb fluidesa, i que intenta aprendre de tot i de tothom. La sisena o setena virtut d'un personatge que trascendeix el món de l'esport, i per això avui el Parlament de Catalunya es posarà al lloc on creu que es mereix