Publicitat
Publicitat

METÀFORA D'UN GOLEJADOR

De les catorze ensopegades del Barça, en tretze l'argentí s'ha quedat sense marcar

El quètxup de Messi

Ruud van Nistelrooy, després de 18 anys i 387 gols, ha anunciat aquesta setmana que es retira del futbol. Un dels davanters amb més classe de les dues últimes dècades, un dia va explicar com funcionava aquest ofici a Higuaín, el golejador del Madrid que feia unes setmanes que no veia barraca. "Els gols són com el quètxup. A vegades no surten per més que ho intentis i, després, vénen tots de cop".

La metàfora amb l'ampolla de vidre de Heinz, que tantes vegades ens ha tret de polleguera a tots plegats, és molt enraonada. I escau, perfectament, al fenomen Messi d'aquesta temporada 2011-12. Messi no és que hagi marcat més gols que mai ningú, és que les seves xifres (50 a la Lliga, 14 a la Champions, 74 en total) són una barbaritat que difícilment superarà mai cap futbolista. Potser ni ell mateix. La paradoxa és que en l'any del Messi més efectiu, el Barça no ha guanyat ni la Lliga ni la Champions.

Ell ha aportat molt, però s'ha quedat massa sol de cara a gol. És més, si Messi no marca, el Barça no guanya. Aquest és el principal repte que tindrà Tito Vilanova.

Dependència

En cadascuna de les quatre temporades de Guardiola, la dependència dels seus gols ha estat creixent. En aquest curs, però, s'ha donat la casualitat -o no- que el Barça necessitava els gols de Messi per guanyar. Si no, malament rai.

En les quatre derrotes (Getafe, Osasuna, Chelsea, Madrid), el 10 es va quedar amb les ganes. En tots els empats -llevat de San Mamés, on va aconseguir marcar el 2 a 2 en temps afegit- Messi tampoc no va trobar el camí de la xarxa.

En la primera volta, Messi només feia els gols a casa. A fora, tan sols va marcar en dues de les deu primeres sortides. Quina diferència de la temporada anterior, quan el Barça, lluny del Camp Nou, va batre el rècord de guanyar deu partits seguits, amb nou gols de Messi. La diferència ja la marcava ell, però les circumstàncies d'aquest curs l'han obligat a fer una proesa.

La greu lesió de Villa, la baixa d'Afellay, la intermitència d'Alexis (que, això sí, sol créixer als grans partits) i la desinflada de rendiment de Pedro, han deixat Messi massa sol a l'hora de marcar gols. Fins i tot Cesc, que va tenir uns primers mesos rutilants, en què arribava a l'àrea de fals 9 amb una eficàcia de killer , s'ha anat apagant, misteriosament, en totes les facetes del joc i, també, en la rematada.

Eto'o-Ibra-Villa

Amb una plantilla curta, i a falta d'efectius per les lesions, el recurs del planter d'enguany ha estat molt millor de l'esperat. L'aportació d'Isaac Cuenca i de Cristian Tello, als extrems, ha sigut molt per damunt de les expectatives. A tots dos els hem vist fer coses d'una grandíssima classe al Camp Nou que no havien ensenyat mai abans al Miniestadi. Però amb Tello i Cuenca no n'hi ha hagut prou per revalidar la Lliga ni per arribar a la final de Munic.

La primera Champions de Guardiola i la Lliga del 2 a 6 s'aconsegueixen amb una davantera formada per Messi, Eto'o i Henry. Una tripleta de cromos que difícilment podia igualar ningú al món. A Messi, a més a més, se li busca una nova ubicació, més a prop de l'àrea i més lluny de la banda, que el converteix en molt més perillós. Tot i així, Messi marca un de cada cinc gols del Barça en aquella Lliga. En les dues següents lligues guanyades, el "petitó" (per dir-ho en termes de Joan Maria Pou) ja marca un terç dels gols de l'equip, però molt lluny encara del 44% del total d'aquest curs, una autèntica barbaritat.

En la 2009-10, Messi fa tàndem a la davantera amb Pedro i Ibrahimovic. Amb el suec mai no s'acaben d'entendre. Tampoc futbolísticament. I l'ego i la gelosia de l'Zlatan l'acaben fent enfollir condemnat a la banqueta. Guanyem la Lliga, sí, però no n'hi ha prou a Europa i ens elimina l'Inter de Mourinho. En la 2010-11, la tripleta atacant torna a fer patxoca amb Pedro-Messi i Villa. Els dos davanters espanyols juguen amb l'autoestima alta de saber que són campions del món amb la roja i, per bé que l'asturià a la banda no s'hi troba gaire còmode, l'entesa amb Messi és molt bona.

A la final de Wembley, en un dels millors partits de la història, els tres davanters acaben marcant els gols i la diferència, i jubilant Van der Saar. Aquesta temporada, en canvi, la pitjor en resultats de l'era Guardiola, Messi ha estat massa sol. Vist ara, potser sí que amb les greus lesions de Villa i d'Afellay s'hauria hagut de fitxar… Tant se val.

Els detalls

Guardiola, rendit als peus de Messi, ha dit en més d'una ocasió que "l'equip és molt bo" però que és "Messi el factor que dóna un plus de qualitat a l'equip" i el "fa diferent". Encomanats a Messi, no podia fallar en el tram fonamental. Sabíem que si ell no marcava, el Barça no guanyava. I aquesta màxima, convertida en el leitmotiv de la temporada, s'ha mantingut fins a la setmana decisiva. En tres partits seguits (Chelsea, Madrid, Chelsea), Messi, després de l'exhibició de gols de tota mena durant l'any, no va poder marcar. Ni de penal. Per Cech, pels pals, pel que fos, se'ns van escapar dos títols que haurien fet que el final somniat per Guardiola sortís rodó. Però el quètxup, de cop i volta, després d'haver rajat amb tanta generositat, no va voler baixar. Es va embussar i, capricis dels astres, la pitjor ratxa de Messi va arribar en el moment més delicat.

La gràcia de l'esport és que sí que ve d'un pam. Manen els detalls. Cruel o no, és el joc. El gol d'Iniesta a Stamford Bridge va arribar en l'únic xut a porta, al minut 93 i d'aquell miracle en va venir una Champions, una Supercopa d'Europa i un Mundial. En les semifinals d'aquesta temporada, el Barça va rematar trenta vegades contra la porteria del Chelsea i no va poder marcar, ni de penal. És a dir, podem teoritzar tant com vulguem amb tàctiques, companys d'equip i rendiments però, al capdavall, un gol o un pal determinen una temporada. A aquestes alçades, però, no li donarem la raó a Mourinho. Els 50 gols de Messi no han estat inútils. Són una obra d'art. Que queda. ¿Qui no s'embadaleix davant un Picasso?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 03/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT