Misc 31/12/2016

Tot el que no s’havia explicat del Barça

Historiadors, periodistes i aficionats han publicat els últims anys desenes de llibres recordant jugadors oblidats o períodes desconeguts del club blaugrana

i
Martí Molina
4 min
Imatge d’un partit amistós que va jugar el Barça el 9 de setembre del 1953 a Holanda contra una selecció europea.

BarcelonaHan hagut de passar 117 anys perquè el Barça desveli l’origen dels colors blau i grana. Va ser la setmana passada, quan el club va donar per bona la tesi que venien de l’equip de rugbi de l’escola anglesa Merchant Taylors, on van jugar els germans Witty, dos dels futbolistes que eren presents quan es va fundar l’entitat, el 1899. La teoria, però, no ha estat exempta de polèmica. Alguns la donen per bona, alguns la posen en dubte i d’altres es pregunten per quin motiu no s’ha fet pública fins ara, atès que el club tenia la documentació que s’ha validat des dels anys 70.

El que no es pot debatre és l’interès creixent per conèixer coses sobre el passat del club. “La història del Barça s’ha basat en llegendes, contes romàntics i en la veu sovint poc rigorosa d’alguns historiadors. I ara hi ha molta gent disposada a reestudiar i reescriure la història del Barça tal com va passar”, apunta el periodista Frederic Porta. I una bona mostra és el boom de llibres, documentals i publicacions sobre els períodes desconeguts de l’entitat o els futbolistes que havien caigut en l’oblit. Edicions que han vist la llum en massa en l’última dècada.

En alguns casos ha sigut el mateix Barça qui ha tirat del carro. Un exemple és l’Any Suñol, en què es van fer múltiples actes per explicar a les generacions actuals qui era el president afusellat l’any 1936 per les tropes franquistes, i desvelar la importància que va tenir per a l’entitat blaugrana. Però no sempre ha sigut el club. De fet, i aquesta és una crítica de bona part dels autors que s’han interessat pel passat culer, la majoria de treballs han aparegut per la iniciativa privada d’historiadors, periodistes o aficionats anònims que s’han dedicat a regirar arxius i hemeroteques. “El que passa a casa nostra no té res a veure amb cultures com l’anglosaxona. Allà hi ha moltíssima tradició d’explicar la història. És un fet cultural que aquí, encara ara, és minoritari”, coincideixen a dir.

Un dels últims llibres és César. El prodigi lleonès del Barça (Saldonar), escrit per Manuel Tomás, director del Centre de Documentació del Barça. “Per què el vaig escriure? Perquè la història del jovent es remunta a l’era de Guardiola o a la de Cruyff. Però si demanes per l’equip de les Cinc Copes, ben pocs saben dir-te jugadors. I és una llàstima en un club centenari com el Barça, que les ha vist de mil i un colors i que té una història que mereix ser recordada”.

Els noms propis eren i són, encara ara, els centres d’atenció d’aquests amants de la història blaugrana. També a Saldonar, Ángel Iturriaga i David Valero van recuperar la figura de Paulino Alcántara, i Frederic Porta es va fixar en Kubala, a més de parlar de diferents noms com Evaristo, Villaverde, Kocsis o Platko als llibres De blues i grana. I en falta un de molt important, Samitier. “És al·lucinant que encara no s’hagi fet la biografia d’un personatge tan important dels anys 20”, indica Porta, una opinió que comparteixen, entre d’altres, autors com Jordi Finestres o Josep Bobé.

Els monogràfics sobre els futbolistes del passat no són els únics que omplen les llibreries. A part de la iniciativa del club, Jordi Badia va fer tres publicacions sobre el president Josep Suñol. També es parla de períodes concrets, com la immediata postguerra narrada al Barça segrestat (Ara Llibres) dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, autors també d’una recerca sobre el famós cas Di Stéfano. O El Barça i el franquisme (Mina), en què el catedràtic d’història de la UB Carles Santacana parla dels periples del club entre el 1968 i el 1978. O, tirant molt més enrere, l’aportació de Josep Bobé sobre la fundació del club a Quan no érem ni onze (Gregal). “Són llibres que estan funcionant molt bé -diu Bobé-. Sovint tenim un excés d’estadístiques i poc context, i aquestes publicacions ajuden a entendre què va passar, perquè hi ha gent que no sap ni qui és Kubala!”

“Si no sabem d’on venim, no sabem on anem. I això serveix per al futbol i per a la vida en general -apunta Iturriaga-. I ara ho tenim més fàcil que mai, perquè s’han desclassificat documents i tenim un accés més ràpid als arxius i a les persones. Amb un clic pots accedir a una hemeroteca. Abans potser necessitaves dos mesos i un viatge molt costós”.

El problema, però, arriba a l’hora de donar veracitat o oficialitat a les versions. “És difícil d’entendre per què alguns reben l’etiqueta de llibres oficials i d’altres no -analitza Finestres-. Si són rigorosos i ben documentats, l’haurien de tenir. El club té un tresor, la seva història, i a mi m’agradaria que el Centre de Documentació impulsés més estudis. És un tema apassionant que ens ajudaria a entendre per què som més que un club”. Des del Barça, però, es relativitza aquesta afirmació recordant les activitats ja fetes -com en el cas de Suñol o la publicació recent sobre els colors-, els articles periòdics sobre història a la revista Barça o el “tret diferencial” i l’“orgull” d’una infraestructura com el Centre de Documentació.

“És positiu que es publiqui, que es busquin fonts, que s’intenti ser rigorós. Però a vegades es vol tenir un titular fàcil i s’acaba amb anècdotes poc transcendents -matisa Santacana, que diferencia els treballs fets amb temps i dedicació dels de “producció ràpida” que no passaran a la història-. Les hemeroteques són una bona font però no contundent. A principis del segle XX, quan no existien les actes oficials, un mateix partit té resultats diferents en funció de la publicació que analitzis”. En un club habituat als debats, el debat sobre la història també està sobre la taula.

stats