22/06/2017

Som el que fem, no el que diem

2 min
Víctor Álvarez tanca una etapa de nou anys a l'Espanyol

Tots els clubs de futbol s’assemblen. I un dels trets que més els identifiquen és que tots es pensen que són diferents. A l’Espanyol, en la nostra fragilitat i condició de resistents, sempre hem presumit de la nostra singularitat. No guanyem, som pocs, ningú no ens fa cas. I tot això ens fa especials. Jo mateix ho he escrit i ho he defensat sovint. Però hi ha cops -per exemple, aquesta setmana- que el meu orgull per la diferència, la meva reivindicació de singularitat, entra en crisi. Potser és que com que no podem guanyar campionats no ens queda altre remei que insistir en allò que el nostre regne no és d’aquest món. Diem que som una altra cosa perquè no tenim més arguments.

I aquesta crisi d’identitat no té res a veure amb les samarretes, tot i que confesso que la pèrdua de les ratlles blanc-i-blaves em costarà de pair. Perquè la primera samarreta és la sagrada, és aquella que ens identifica. Més amples (com en tota la meva vida perica) o més primes (una mica abans) però sempre amb les ratlles verticals blanc-i-blaves. Suposo que, com em va passar amb el cafè o amb la cervesa, m’acabarà agradant. Tot és acostumar-s’hi. També he de dir que -contra l’opinió majoritària- la tercera samarreta (color festuc amb ratlles mal pintades) m’agrada molt. I als meus fills, també: aquest any els hi hauré de comprar aquesta.

Però la identitat perica és, o era, o jo em pensava que era, una altra cosa. La força d’un sentiment, el bon tracte als nanos de la casa. I no. Aquesta setmana s’ha acomiadat Víctor Álvarez, un jugador del planter, després de nou anys al club. I ha estat un comiat amarg. No s’ha sentit ben tractat. A les xarxes s’han dit algunes bestieses. El seu pecat? No ser prou bon jugador. Prometia molt però no ha acabat de consolidar-se (ai aquell cop de cap a Bilbao). El club s’ha de regir per criteris professionals. Per tant, em sembla bé que marxi. Però la fredor i els retrets amb què molts aficionats i part de l’entorn perico l’han acomiadat és de club petit o, encara pitjor, de nou-ric. Com a contrast, tothom encantat amb les paraules de Diego López. Que si se sent com a casa, que si això és una família. No, Diego. Això és un club de futbol. Com tots. I estem contents -jo el primer- amb la teva renovació perquè ets un gran porter. D’això es tracta, d’acord. Però aleshores no presumim del que no som. O acabarem assemblant-nos massa a aquells que es passen mitja setmana parlant de valors i l’altra mitja declarant als jutjats.

stats