Publicitat
Publicitat

VALLPARADÍS

El per què del "Som-hi Resa"

Fa més de deu anys que Edu Font és la veu del Nou Congost. Tot i que aquesta temporada s'ha perdut algun partit, el "Som-hi Resa" d'aquest periodista de Ràdio Manresa segueix sonant tan pur com el primer dia. És un crit ple de força que no menteix, que explica moltes de les virtuts d'un Assignia Manresa que necessita el treball en equip per seguir a l'elit del bàsquet.

El conjunt ha retallat un 30% el seu pressupost, que ja era el més baix de la Lliga Endesa, i està patint les absències per lesió de Javi Rodríguez i Roman Montáñez, però, tot i això, dissabte tancarà la primera volta contra l'Unicaja amb opcions de classificar-se per a la Copa del Rei de Barcelona. Necessita una combinació de resultats difícil d'aconseguir, però l'Assignia Manresa no renuncia abans d'intentar les coses. No ho ha fet mai.

Jaume Ponsarnau és un tipus tan sensat que no sembla entrenador. "En un partit podem pensar en la Copa i en les nostres possibilitats matemàtiques, però el nostre objectiu no el perdem de vista i és que l'any vinent puguem tornar a jugar a Vitòria", diu el tècnic, que dissabte va celebrar el seu 150è partit en la competició amb un triomf a l'Iradier Arena. Després de la victòria, l'entrenador de Tàrrega va recordar el seu quart partit a l'ACB, quan l'any 2007 va guanyar a la pista del Caja Laboral: "Aquell dia em tremolava la veu; 146 partits després, la veu no m'ha tremolat perquè l'experiència et fa madurar".

L'Assignia Manresa és com un microclima especial en què el bàsquet professional recupera la seva essència. Les coses es poden fer de dues maneres: bé i malament. Al club que presideix Josep Vives ho simplifiquen i se solen fer sempre de la primera manera. Així tot és més senzill.

El club de Manresa és una rentadora que centrifuga tots els jugadors que passen per l'equip, i els deixa més nets que quan van arribar. Fins i tot els que, com Micah Down, arriben amb més taques al seu historial. El cicle es repeteix cada any; els professionals fitxen per quatre duros, assimilen una bona ètica de treball, es revaloritzen i marxen a un conjunt amb més potencial econòmic.