S' han enfrontat tantes vegades en tan poc temps que no sembla que el Barça i el Madrid encara puguin sorprendre's en el plantejament del partit. Tot i així, la proposta d'ahir de Guardiola i Mourinho buscava justament això, trobar aquella acció innovadora que el rival no s'esperés. Era com posar del revés la pissarra, jugar a ser l'altre entrenador i calcular les estratègies que els uns i els altres posarien sobre la gespa per contrarestar el joc rival, per contrarestar-los també.
Així, Guardiola va preveure que el Madrid tornaria a fer una pressió dura sobre la pilota per incomodar el seu joc combinatiu i hi va anticipar un remei: canviar la pilotada de supervivència per un moviment estratègic a l'espai, un joc en llarg calculat i voluntari. Per la seva banda, Mourinho va intuir que, taponant la sortida en curt del Barça amb totes les línies molt avançades, Valdés no tindria més opció que jugar directament sobre els extrems i va configurar una enganxifosa rutina defensiva per arraconar-los.
És cert que l'essència sobre el camp va ser la mateixa dels anteriors clàssics. Intensitat defensiva del Madrid i voluntat de jugar la pilota, amb tanta paciència com calgués, del Barça; intenció atrevida i ofensiva dels de Mourinho, sortint a buscar els blaugranes al seu propi camp, amb una línia de pressió alta i agressiva, i convicció de construir el joc de forma pausada i sòlida dels de Guardiola. Tot com sempre, però amb matisos que van condicionar el partit i van fer que el Madrid reconfigurés la seva teranyina defensiva i el Barça reinventés el seu rondo. El joc de contrarestar la voluntat de contrarestar.
Un rondo de distracció
Conscient que el Madrid concentraria molts jugadors al voltant de la pilota per evitar que el Barça trobés espai i tingués aire per desenvolupar el seu habitual joc combinatiu, el seu rondo en mig pam de terreny, els de Guardiola van exhibir el seu potencial a l'espai, la seva essència més vertical. Pedro i Villa, donant amplitud i profunditat en tot moment, van fer gran el camp, el van estirar, el van fer inabastable per a l'esforç, generós, ple de fe, d'un Madrid força sòlid, però amb esquerdes. Perquè la valentia dels de Mourinho va tenir un punt suïcida en avançar moltíssim la línia de quatre defenses. Era l'única via per mantenir l'alta pressió, l'únic camí per intentar ofegar la possessió al Barça. I també el camí més recte per regalar ocasions als locals.
Aquest risc es va convertir en un espai temptador per als hàbils moviments dels jugadors de segona línia del Barça. Als desmarcatges en ruptura dels extrems, s'hi va afegir la incorporació mesurada dels interiors, sobretot d'Iniesta, com en l'acció del primer gol. L'espai entre centrals que abandona Messi, cada dia menys davanter i més migcampista, el van aprofitar altres companys per trencar la defensa madridista. La voracitat blanca per robar la pilota, la ràbia per no ser marejats en un rondo gegant, van fer que la pressió, després d'unes passades prèvies de distracció, es desordenés. I en aquell precís moment, no abans, no després, sorgia el moviment del jugador blaugrana més allunyat de la pilota, aquell solitari rival a qui ningú prenia seriosament i que va acabar sent l'home perillós. No la pilota. No el possible receptor proper. Sinó aquell espai lluny. Aquell receptor oblidat. Sí. Aquell.
