Publicitat
Publicitat

Anàlisi tècnica

Amb ells el Barça va tenir calma en la primera meitat i acceleració en la segona

La pausa de Xavi i el desequilibri d'Iniesta

El Barça no va jugar a despistar a les rodes de premsa. Ho va voler fer sobre el terreny de joc, amb la pilota. Els culers van començar intensos, dominant la possessió al ritme de Xavi en uns tant per cents altíssims, arraconant de mica en mica l'Arsenal al seu propi camp. Als gunners no els durava la pilota. Entre altres coses perquè la pressió blaugrana era asfixiant i perquè un tal Mascherano escombrava tot allò que superava la primera línia defensiva. Valdés s'ho va mirar tot el primer temps.

Xavi, Iniesta i la resta de futbolistes de creació del Barça es van anar passant la pilota amb calma, combinant amb paciència, procurant no perdre-la mentre anaven construint al cap la jugada clau, la determinant, la definitiva. Arribaria. Havia d'arribar. I més tenint Iniesta.

Madurant el gol

Hi ha equips que creen perill constantment perquè creen ocasions. El perill del Barça no sempre és real. No sempre acaba en xut. És un perill que flota en l'aire, planant entre cada passada i cada moviment d'un jugador blaugrana. Vola per sobre de la catifa verda, guanyant en intensitat a mesura que la pilota s'apropa a l'àrea rival, a mesura que la jugada s'allarga i el cansament de l'adversari pot deixar un forat.

L'Arsenal ahir va perseguir ombres blaugranes, basculant aquí i allà. Sense pilota. Pedro trencava en diagonal, Villa arrencava vertical, Alves o Adriano sorprenien des de darrere, Messi es movia per allà. Algú o altre podia aparèixer en qualsevol moment. La sensació de perill no se cenyia a cap situació concreta. Però era latent, imminent. Descuidar-se un segon, encara que la jugada aparentment no fos perillosa, implicava una possible ocasió. Potser l'única, la clau, la definitiva. La de Messi. D'una de tantes combinacions, d'una de tantes parets, va arribar la jugada determinant en què Iniesta troba Messi i aquest encara el porter Almunia i, amb la pilota mig botant, s'inventa un nou regat, pura fantasia, per afusellar de volea la xarxa de l'Arsenal.

Era el gol que s'esperava, que s'havia madurat amb paciència, que s'havia construït ben lluny de l'àrea. Però era, també, el gol que aviat es va desfer. De seguida, al segon temps, va tocar tornar a començar perquè un gol en pròpia porta de Busquets tornava a posar l'empat i, de retruc, la necessitat de desempatar.

Sense Van Persie

L'expulsió de l'holandès va redibuixar el partit. A L'Arsenal li va faltar la peça en punta que inquietés al contraatac. Defensivament els anglesos estaven igual. La mateixa muralla per superar. Fins i tot algun home més, amb l'Arsenal tancat en dues línies de quatre homes. El problema del Barça als primers minuts en superioritat no va ser la defensa, sinó la precipitació. Es van oblidar de la paciència que havia tingut premi al primer temps. D'aquest perill fictici abans del perill real. Van cuinar abans d'hora les jugades i les ocasions van arribar crues a la porteria. Fins que van aparèixer Xavi i Iniesta per barrejar els ingredients amb pausa, amb calma, una altra vegada.

Amb el 3-1 va ser qüestió de recuperar la versió de tocar sense arriscar passades, avançant amb paciència i seguretat. Les contres rivals les van tapar bé Mascherano i Abidal, immensos en la transició, contundents en l'anticipació. El Camp Nou va patir però va gaudir.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT