Publicitat
Publicitat

Una certa precipitació encalla el Barça en zona de finalització, davant la muralla rival

La passada possible abans de la impossible

Des que Pep Guardiola n'és l'entrenador, el Barça sempre ha acabat els partits amb més possessió que els rivals. Més o molta més. Sempre.

I gairebé tots els equips que han vingut al Camp Nou des que el de Santpedor ocupa la banqueta han plantat un campament davant de la frontal, esperant l'ocasió propícia per fugir fora de la zona de seguretat i aprofitar algun contraatac salvatge per sorprendre la despoblada defensa culer. Sempre.

Ahir va tornar a passar. 70% de possessió per al Barça, 30% per a l'Almeria, que va jugar recollit al seu propi camp bona part del partit. Però ahir el Barça va tenir alguns problemes amb l'element clau del seu joc, la passada. Aquella acció que uneix tots els jugadors, que fa que cada moviment tingui sentit. Que fa caure la muralla rival de mica en mica, esquerdant-la de tant bascular aquí i allà. Perquè ahir el Barça va haver de gestionar alguna cosa més que el simple onze contra onze: l'ombra d'haver de deixar el Madrid, que havia guanyat a Bilbao, a vuit punts.

La passada definitiva

Van anar passant els minuts del primer temps i el Barça, tot i sentir-se superior i assetjar la porteria de Diego Alves, no trobava el camí del gol. El veia allà. El volia veure. Però no trobava ni el lloc ni el moment. Un excés de jugadors de toc (l'alineació de Guardiola pretenia forçar-ho per treure'n profit) s'acumulaven prop de l'àrea i exageraven parets a tot arreu. Thiago, Iniesta, Messi, Xavi i companyia buscaven la passada de gol sobre la desmarcada d'Alves i de Bojan primer, i Villa després, sense madurar prou la jugada. Traçaven l'atac abans d'hora i la defensa de l'Almeria, només a mig desfer, podia tallar totes les accions sense gaires problemes. La passada complexa va arribar gairebé sempre sense haver fet prèviament les tres passades senzilles, aparentment inútils, que aplanen el camí.

Forat davant els centrals

El Barça no només es va bloquejar en l'última passada, sinó que, empès per certa angoixa per marcar aviat, va anar acumulant jugadors en zona de finalització. Es va quedar més descuidada que mai l'esquena i entre els centrals i el pivot defensiu va quedar un buit enorme que va saber aprofitar l'Almeria en més d'una ocasió.

Aquest espai que va haver de gestionar totsol Mascherano tot el primer temps (cosa que li va costar una groga en un de tants replegaments a correcuita) va ser especialment evident en els minuts en què va ser Xavi el migcampista més endarrerit, fins que Guardiola ho va poder solucionar amb Keita, quan Thiago va fer el 2-1 en una nova acció d'estratègia, un element del joc que s'ha reservat, sembla, per ser decisiu en aquest tram final de temporada.

El Barça va patir al final perquè va veure's obligat a matar el partit i ignorar la seva essència, que és anar a l'atac. Va tenir, novament, alguns problemes per gestionar bé el ritme de la passada. Si al principi el problema havia sigut precipitar el recurs de la passada màgica i impossible, saltant-se l'imprescindible pas del joc de control, al final va trobar-se a faltar la profunditat de les assistències d'Iniesta i, en un excés de passades sense intenció, el Barça va viure uns minuts sense ser ell. Puntada amunt. Però fora el perill.