Una nova il·lusió: Óscar Melendo
Faltava mitja hora per acabar el partit contra l’Alabès. L’empat sense gols no era un mal resultat però ens deixava un mal gust de boca: no perdem, però tampoc guanyem; una cançó massa repetida aquest any. Hernán Pérez volia anar a la dutxa. Per sort, Quique es va avançar a l’àrbitre i va decidir canviar-lo per Óscar Melendo. Aquest noi té cara de bon futbolista, uns ulls amb ganes de menjar-se el camp, una seguretat que es fonamenta a entendre el futbol com una cosa natural. En la mesura que en sé, no pateixo. El partit del seu debut va acabar de la millor manera possible, tres punts que, ara sí, representen un punt d’inflexió, el famós clic.
El debut de Melendo fa il·lusió perquè la seva primera intervenció a Primera és per emmarcar. Rep una passada a la posició atacant de l’interior dret i la toca lleugerament amb l’esperó per deixar-li al jugador que pujava per l’extrem (que no recordo qui era, però per lògica havia de ser Víctor Sánchez). Començar així és tota una declaració d’intencions. He vingut per quedar-me. He vingut a passar-m’ho bé. Aquest cop d’esperó -de tan lleuger potser només la va deixar passar- hauria de ser recordat com aquell gol de Tamudo al camp de l’Hèrcules. Sense dramatismes, amb qualitat.
El debut de Melendo fa il·lusió perquè és el primer jugador de l’escola de l’Espanyol que arriba al primer equip. Va començar amb cinc anys. Ara en té dinou. En aquests catorze anys ha passat per totes les categories. Té, amb perdó per l’expressió, ADN blanc-i-blau. Un ADN que ja no és només ni especialment fàbrica de centrals. Una acadèmia, com li agrada dir a Quique, que ensenya els futbolistes a tractar bé la pilota, que no posa l’èmfasi en la fortalesa física. Óscar n’és el màxim exponent: amb 1,67m ha arribat a Primera després de superar categories on et trobes defenses d’onze anys amb bigotis sospitosos. A sobre, ha tingut la sort d’anar a parar a una plantilla on no és el més baixet: Piatti (1,63) té una estatura rècord a la Lliga. Però això no és bàsquet.
El debut de Melendo fa il·lusió perquè és la prova que el planter funciona i que Quique hi confia. No em preocupa la classificació del B amb el gran David Gallego: les seves grans aportacions al club aquest any es diuen Marc, Aaron i Óscar. I m’agrada que Quique confiï en els nois de la casa. Especialment després de tants fitxatges. Perquè no ho fa ni per necessitat, ni per populisme. Ho fa des de la justícia i l’exigència. I això fa molta il·lusió. Perquè és el nostre present i, sobretot, el nostre futur.
