Publicitat
Publicitat

DURANT UNES HORES, EL MADRID A 10 PUNTS

1.440 minuts d'alegria sense fi

La lògica del joc brillant del Barça es va imposar al caos constant que encarna l'Atlètic. Amb tres gols d'un Messi brillant, el líder deixa el Madrid a 10 punts en espera del partit dels blancs d'avui.

En aquests dos anys i mig que fa que Guardiola és a la banqueta del Barça, l'equip s'ha fet un fart de batre rècords. El d'ahir, però, és especialment valuós. Una de les maneres de mesurar el valor d'un rècord és veure quant temps feia que algú no el trencava. Els 50 anys que un equip ha tardat a guanyar 16 partits de Lliga consecutius parlen per si sols. Si el madridisme s'ha passat dècades presumint d'aquell equip de Miguel Muñoz, el barcelonisme presumeix de l'actual.

L'Atlètic de Madrid arribava a l'estadi com si fos un xai entrant a l'escorxador. Xiulat en els últims partits al Calderón, criticat per tothom i amb unes estadístiques com a visitant paupèrrimes, és un equip que ja no conserva gens de l'eufòria que tenia quan van començar la temporada guanyant la Supercopa d'Europa. Malgrat tot, el Camp Nou era una mica prudent perquè sap de quin peu calça l'equip matalasser. Però aquest Barça és una assegurança de vida per la seva capacitat de concentració, i l'Atlètic va sumar la cinquena derrota consecutiva al Camp Nou. I això, malgrat que els visitants es van conjurar per evitar la humiliació apel·lant al joc subterrani per aturar un equip meravellós que no pensa en trucs amagats ni puntades de peu a res que ni sigui la pilota.

Hi ha qui diu que el soci abonat al Camp Nou sol anar a l'estadi amb la mateixa actitud amb què els pater familias de les grans famílies barcelonines anaven al Liceu fa dècades. Hi anaven perquè era on calia ser per fer enveja i per veure en acció artistes dels quals es valorava com portaven a terme la representació, ja que tothom sabia de sobres com acabava l'argument. Ara mateix, el Barça és això. Si ets a l'estadi, els altres t'envegen perquè aquest equip és l'epicentre futbolístic del món. I d'aquest Barça ja se sap que acabarà guanyant, només cal veure com ho interpreten els artistes. I sempre enamoren.

Llums i ombres
Arribar a 16 partits consecutius guanyats costa molt. Però arriba el dia que tota aquesta feina és ignorada per un públic que ja dóna per fet que guanyaràs sempre. El nou rècord de victòries consecutives en Lliga és la nova targeta de presentació d'un equip meravellós que ahir encarnava tot allò positiu que té el futbol.

En un joc de llums i ombres, el líder va guanyar jugant un bon futbol, mentre que l'Atlètic es va acabar enfonsant en un purgatori d'ombres: trencat com a equip, va sumar la setena derrota en nou partits consecutius fora de casa i va apel·lar massa cops al joc brut per intentar aturar el Barça. Després dels primers cinc minuts, Filipe Luis intentava buscar les pessigolles a Messi, sense adonar-se que això és jugar amb foc. Messi, estel·lar, va executar els matalassers amb un primer gol preciós, de la vella escola. De la vella escola perquè semblava un d'aquells gols de fa uns quants anys, quan jugava arrencant des de la banda dreta perquè pel mig jugava Eto'o. Va conduir la pilota, va fer un eslàlom entre cinc rivals i va batre De Gea amb un xut fantàstic.

Però no, no hi ha Eto'o ni davanter centre. Hi ha Messi, el màxim golejador en Lliga, que va caure més que altres dies a la dreta, i que altres cops era al centre del camp rebent, girant-se i veient com els dos laterals obrien el camp davant seu, formant una línia de quatre amb Pedro i Villa més centrats. Amb el millor onze inicial possible, el Barça va jugar uns primers 45 minuts increïbles en què l'Atlètic s'hauria pogut emportar més gols. Amb Iniesta i Xavi crescuts tocant la pilota, el Barça va ser tan superior que, per moments, la possessió de pilota era del 80%. El segon gol, també de Messi, va ser un bon resum del primer temps, amb una jugada d'equip que semblava no tenir fi. Toc, toc i toc, i finalment Messi deixant com un estaquirot un De Gea que va fer hores extres.

Reacció visitant frustrada
El primer temps, de fet, va ser massa lògic. Més enllà d'Alves buscant raons a Filipe Luis, el guió era el previst. Mal negoci per a l'Atlètic, que va millorar molt en els segons 45 minuts. Quique Sánchez Flores va donar entrada a Forlán per un desaparegut Fran Mérida, i els visitants van apostar per un partit més vertical, esbojarrat, que els va permetre crear dues ocasions clares de gol en els primers 20 minuts de la represa. Piqué, per exemple, va treure la pilota de la línia de gol. El matx, més trencat, beneficiava un Atlètic que no sap controlar-se, ja sigui un factor positiu o negatiu.

Guardiola es va veure obligat a fer uns quants crits per reclamar intensitat en la pressió i que la pilota fos només blaugrana; que es tornés a la normalitat per evitar ensurts. L'Atlètic, amb la seva davantera de sempre, seguia mantenint tot l'equip tancat en defensa, i quan recuperaven la pilota la llançaven en llarg caps als seus dos puntes, que topaven amb un Abidal colossal.

El nom propi del partit, però, era Messi. Després d'aquests ensurts, el Barça va recuperar el control total del matx i després d'avisar dos cops, Messi va fer el seu trio de gols en aprofitar un rebuig de De Gea. Treballador baixant a defensar, murri al tercer gol i brillant en el primer, Messi va tancar l'expedient del partit, i Pep Guardiola va poder fer canvis per dosificar jugadors claus perquè tothom tingui les cames fresques per seguir guanyant partits.