Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Som el minut 21

Els pericos portem una època que, posats a no guanyar, no guanyem ni per disgustos. A la cua de la classificació, amb una situació econòmica preocupant, sense cap projecte que il·lusioni i amb una creixent fractura social. Som pocs i dividits: es confirma, per tant, que som un club d'esquerres.

En aquest context, el més important del que va succeir dissabte no és ni la golejada del cuer, ni els previsibles i gens espontanis crits contra Collet, ni les primeres mostres tímides de protesta contra Pochettino. El més important va succeir en el minut 21 de la primera part. Com cada partit des de l'inici de la temporada 2009-2010, van ser seixanta segons d'aplaudiments unànimes. Però aquest cop va ser molt diferent. Els aplaudiments es van iniciar amb un córner favorable a l'Osasuna i van acabar amb el servei de centre posterior al gol dels navarresos. 40.000 mans impertorbables en el moment culminant del joc. Ens acabaven de marcar un gol que pot ser fatídic, un gol que pot acabar sent molt important per al nostre futur: i tots amb el nostre homenatge a l'etern capità, al mite que mai caurà, al jugador que mai portarà una altra samarreta. Al costat, la meva estimada -antifutbolera militant que s'estrenava a Cornellà- no entenia res. La força d'un sentiment, li vaig explicar, està per sobre dels resultats i per sobre de batalles fratricides. Aquest és el meu Espanyol.

Però aquell minut de comunió és, a hores d'ara, l'únic que ens uneix. Una mala gestió dels últims anys -en què tenen responsabilitat tant Collet com Oliveró- ens ha deixat orfes de líders i ídols en el camp. Un d'ells, que fins fa dos dies encara era patrimoni de tots, ha pres partit en una guerra que no hauria de ser la seva. En nom de l'apoliticisme, se'ns anuncia la convocatòria d'una consulta sobre les seleccions catalanes. Sembla que els últims dies Dani està comprant totes les accions que pot per assegurar una victòria que no perilla. En definitiva, cada dia que passa una notícia pitjor i un col·lectiu més enfrontat i dividit.

Per això, l'esperit del minut 21 és l'únic que ens queda, però també el punt de partida per tornar a començar. Perquè si no estem units som més dèbils, perquè llegint les entrevistes de la Natalia Arroyo als candidats constates que no defensen models gaire diferents, perquè els programes són -més per mal que per bé- pràcticament iguals i perquè mentre ens dediquem a tot això no ens concentrem en allò que realment a tots ens importa: guanyar partits i no baixar a segona.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF