Publicitat
Publicitat

El Pep ridiculitza el José amb toc pacient

La millor provocació, que no olorin la pilota

La lliçó estava ben apresa i la solució de Guardiola era clara: la voluntat del Barça ahir era atacar i desafiar el Madrid a exigir-se alguna cosa més que només defensar, a definir-se com a candidat a finalista, a destapar-se. L'objectiu dels blaugranes era dominar la pilota, adormir-la, acaronar-la i provocar en el Bernabéu una reacció de protesta cap als seus jugadors, si els blancs, com era d'esperar, no feien un pas endavant.

Mourinho va tornar a traçar una teranyina al centre del camp, amb marcatges individuals de Pepe sobre Xavi, Xabi Alonso sobre Messi i Lass sobre Keita, però va ubicar-la tan enrere com en el partit de Lliga, la qual cosa va tancar els locals al seu propi camp durant bona part del primer temps. Els de Guardiola, decidits a no assumir més riscos dels necessaris, van convidar el Madrid a sortir de la cova. L'estratègia era exageradament malintencionada: fer evident la renúncia de la pilota per part de Mourinho.

Allargant la fase d'iniciació

Era com una mena d'humiliació veure Piqué i Busquets tornar-se la pilota sense cap intenció de progressar, sense cap voluntat més enllà de desesperar algun aficionat que, per efecte cadena, anés desesperant un per un la resta d'espectadors locals per acabar desesperant algun jugador blanc. Quan s'arribés a aquesta situació, quan Pepe digués prou i anés a caçar la pilota a qualsevol preu, quan Cristiano obrís els braços en senyal de protesta per la passivitat dels seus companys, quan el Bernabéu escridassés el seu equip reclamant-li alguna cosa més, era quan el Barça decidia posar-se a jugar de debò. Abans, només feia broma, només escalfava.

Sense Iniesta, al Barça li va costar més combinar per dins, tot i que els moviments dels interiors van ser força interessants. Keita s'obria molt per arrossegar la marca de Lass i obrir forat. Moviment horitzontal. Xavi venia a rebre entre centrals o bé trencava en direcció a l'àrea rival. Moviment vertical. Per lliure, Messi caient a banda o buscant les segones jugades a través del toc de cara dels extrems.

Piqué i Busquets van tornar a trobar-se passadissos descarats que van aprofitar millor que en els altres dos partits, seguint una consigna clara de buscar ràpid la posició dels extrems, Pedro i Villa, que esperaven ben oberts. I ben pacients. Sovint no van tenir millor opció que tocar de cara, però el Barça va saber explotar aquesta alternativa per guanyar una línia i trobar Messi d'una forma més sorprenent.

El pas endavant del Madrid

El Barça va haver de provocar el Madrid durant 45 minuts per aconseguir el que volia: que prengués una determinació. Mourinho va donar entrada Adebayor i va ordenar l'avançament de línies dels blancs. Els blaugranes van patir més per sortir jugant, sobretot Mascherano, però van trobar, quan superaven la pressió, més espais que en la primera meitat. Era l'escenari ideal.

L'expulsió per joc perillós de Pepe al minut 60 va condicionar que el Barça pogués triangular encara amb més comoditat. El rondo blaugrana, però, ja era insultant abans. Quedar-se amb un home menys va trencar el Madrid, dividit en set que defensaven i dos que atacaven.

Però on va desencallar-se el partit va ser en el duel Afellay-Marcelo. L'holandès, decidit, va encarar amb convicció el brasiler per perforar la muralla defensiva. Oberta la llauna, ja no hi va haver color.