25/02/2011

El millor golejador català de la història

2 min

Dissabte Tamudo torna a casa. Moment d'agraïment per les vegades que m'ha fet feliç. El gol contra el Múrcia a vint minuts del descens. El gol a Toni en el primer títol de la meva vida (el del "murri" del gran Eudald Serra). La vaselina a Casillas, pròpia d'una figura mundial. El gol al Saragossa de l'últim títol de la meva vida. I, sí, també el tamudazo (la cara desolada dels representants polítics, la indignació a les ràdios, la justícia després d'una mà tramposa).

Però també moment de reflexió pel seu adéu. Qui hauria de ser un ídol és ara objecte de debat sobre com se l'ha de rebre. Per què? Hi ha alguns motius evidents: la seva incapacitat per assumir el paper de líder que li tocava, un representant nefast i una mala gestió dels sentiments per part dels dirigents (i som la "força d'un sentiment"!). Però aquest repartiment no pot ser equitatiu. Qui més recursos hauria de tenir n'és més responsable: el consell i els executius del club.

Ara bé, hi ha una variable que s'ha de tenir en compte i que diu coses del nostre país. Al marge de rivalitats, Catalunya no ha estimat Tamudo. I en part ha estat així perquè representa una Catalunya que no coincideix amb la que un cert nacionalisme imagina: una Catalunya treballadora i no marginada que parla castellà, que va a favor de la selecció espanyola i que només posa TV3 per veure-hi el futbol. Per cert, l'equip d'aquesta Catalunya és el Barça. Si d'acord amb el tòpic, fos periquita, seríem més d'un 2%. I aquesta realitat no encaixa amb l'ideal. I encara menys si no demana perdó i es mostra agraïda. Els Estopa han sabut fer-ho. Tamudo, no.

Jo no tinc ídols, ja no en tinc edat. Però Tamudo n'és un. I dissabte desitjaré que marqui en l'únic dels nostres camps que li falta. Això sí, que sigui el gol de l'honor després del hat trick d'Álvaro.

stats