Publicitat
Publicitat

BARÇA

La mida importa

El jugador del Barça perd 4,5 centímetres de mitjana en 5 anys. S'ha passat dels Eto'o, Touré i Henry als Pedro, Cesc i Alexis

Quatre centímetres i mig són una mesura insignificant dins la immensitat dels 6.000 metres quadrats que té un camp de futbol. Sembla ben poca cosa. Però quan parlem de quatre centímetres i mig d'alçada, la cosa ja canvia. Més, si es tracta del Barça.

D'ençà que Pep Guardiola va arribar al primer equip fins a aquesta temporada que ha acabat amb Éric Abidal i Tito Vilanova aixecant el títol de Lliga, el Barça ha perdut 47 centímetres. És a dir, que la mitjana d'alçada de l'equip titular ha baixat gairebé quatre centímetres i mig cada jugador. Això en futbol és molt.

Per contrarestar aquesta limitació física, el Barça ha posat èmfasi a no concedir jugades d'estratègia al rival. Un exemple, a mesura que l'equip perdia alçada i capacitat per defensar les pilotes aèries dels rivals, el conjunt de Guardiola i posteriorment també Vilanova concedia menys córners. En cinc anys, la xifra va baixar un 30%. Quan aquesta concentració falla i el partit es descontrola, el Barça acusa la pèrdua de jugadors determinants en el joc per dalt. És el preu que es paga per gaudir del futbol excels dels anomenats "petits".

Plena consciència

Aquesta limitació física és una aposta volguda pels ideòlegs blaugranes i, a la vegada, una conseqüència de les possibilitats que ha ofert el mercat durant l'últim trienni. La sublimació del model Masia, d'on sorgeixen jugadors fonamentalment brillants tècnicament i tàcticament, però sense una poderosa constitució física, ha estat bàsica en aquesta evolució. Del planter en poden sorgir jugadors com Gerard Piqué i Sergio Busquets, però en les posicions atacants és difícil trobar un futbolista corpulent que s'hagi criat a La Masia.

Paral·lelament, el perfil de futbolistes que s'han fitxat ha anat en aquesta mateixa línia. De les set incorporacions que s'han fet durant els últims tres anys, només Alexander Song respon a un perfil de futbolista poderós en el duel físic i sobretot aeri. La resta són jugadors tècnics o bregadors com Mascherano, Cesc, Alexis, Alba, Villa i Adriano. El central argentí, per exemple, que podria ser el millor futbolista en les pilotes per alt d'aquesta llista, només fa 1,74.

El Barça és plenament conscient d'aquesta evolució del model de la plantilla -mai involució- i les conseqüències que se'n deriven. Tot i aquesta pèrdua notable de centímetres, la secretaria tècnica i l' staff saben que es guanyen altres coses que mitiguen aquesta debilitat en aquest camp. Això sí, una aposta com aquesta comporta un perill elevat en jugades d'estratègia o equips que et tanquen al teu propi camp a base de coratge i molta empenta. I això s'ha acusat en partits puntuals.

Pèrdua de pes atacant

Per fer una comparativa acurada del que ha passat durant aquest lustre, es pot agafar l'equip base de cada temporada i veure com la tendència ha estat perdre múscul i alçada, i afavorir els jugadors de tècnica excelsa o treball infinit. Sobretot, un canvi que ha afectat les posicions d'atac.

El primer any, per exemple, la tripleta ofensiva del conjunt de Guardiola era la formada per Henry, Eto'o i Messi. Els dos primers eren dos futbolistes amb presència i capacitat aèria. A més, el Barça comptava amb Abidal a la defensa. En canvi, aquesta última campanya, Tito Vilanova ha disposat en la majoria de partits una alineació amb tres davanters baixos i Alba o Adriano en el lloc d'Abidal. De fet, hi ha una dada exemplificadora d'aquest canvi de model. Cap jugador de l'actual plantilla que jugui per davant del pivot defensiu supera l'1,80. El més alt és Cesc Fàbregas.

Per reafirmar aquesta anàlisi, basem l'estudi comparatiu en un partit decisiu de cada temporada. Concretament, un partit vital com són les semifinals de la Champions que el Barça juga a domicili, fora del Camp Nou. És a dir, des del Chelsea del primer any de Guardiola, passant per l'Inter, el Madrid, altra vegada Stamford Bridge i el Bayern de Jupp Heynckes.

La primera temporada, obligat per les baixes i conscient del poderós joc aeri dels anglesos, Guardiola va sortir amb set jugadors de més d'1,80 sobre la gespa de Stamford Bridge. El tècnic de Santpedor va reforçar la medul·lar amb Seydou Keita i va jugar amb dues torres com Piqué i Touré a l'eix de la defensa.

L'any següent, a Milà contra l'Inter, el Barça comptava, a més, amb la presència dels 195 centímetres de Zlatan Ibrahimovic per combatre l'estratègia rival. L'equip continuava sent poderós gràcies a la irrupció de Keita o la parella Piqué-Puyol que formava l'eix de la defensa.

A partir d'aquesta segona temporada, però, el conjunt català pateix una evolució molt marcada. Guardiola aposta per un altre tipus de davanters i es perden molts centímetres. En la balança dels pros i contres, es considera que Villa i Pedro aporten més coses positives que el model anterior. De l'1,80 de mitjana amb què es va presentar l'equip a Milà, a l'1,77 amb què ho va fer al Bernabéu un any més tard.

La dinàmica, però, encara va acusar-se més l'última temporada de Pep Guardiola, quan va tornar-se a creuar amb el Chelsea de Roberto di Matteo. Altra vegada a Stamford Bridge, l'entrenador de Santpedor va jugar amb Mascherano en el lloc de Piqué, Adriano en el d'Abidal, Cesc en el de Keita i Alexis en el d'Eto'o. L'equip era quatre centímetres més baix que l'última vegada que havia trepitjat la malmesa gespa del camp londinenc. Una evolució física que va confirmar-se contra el Bayern de Munic a l'Allianz Arena. Només Piqué, Bartra i Busquets podien competir amb el joc aeri dels Mario Gómez, Javi Martínez, Müller, Dante i Boateng. Els dos primers gols dels bavaresos van arribar precisament per la deficiència blaugrana en aquesta faceta.

Una línia que se segueix enguany amb Neymar, 1,74; per això el club busca un central alt que pugui ajudar Piqué.

La solució, concentració

Per intentar mitigar la limitada capacitat física de la plantilla, el Barça ha intentat durant aquests cinc anys reduir les situacions de risc. Exposar-se poc. El cos tècnic ha estat sempre conscient de la fragilitat en el joc aeri i, a mesura que l'equip s'empetitia, es posava més èmfasi a no concedir avantatges al rival. Els petits detalls als quals Guardiola donava tanta importància. Una dada reveladora. Entre la primera i segona temporada -Henry i Touré en la primera, Ibrahimovic en la segona- i l'any de Vilanova, el Barça va concedir un 30% menys de córners. L'any de Zlatan, bàsic en les accions defensives al primer pal, es concedien 3,35 córners per partit. Enguany, la mitjana ha estat de 2,38.

Aquest fet requereix una concentració màxima i a la vegada defensar lluny de la teva pròpia porteria. Quan l'equip falla en aquest aspecte, el rival penalitza molt. Això va passar en el partit contra el Bayern de Munic del 23 d'abril. En només 23 minuts un Barça sense la frescor i guspira habitual va concedir 5 serveis des de la cantonada, 8 en tot el primer temps. Amb un equip amb 7 futbolistes per sota de l'1,75, el Barça no va poder competir mai amb la potència alemanya.

Al final, si el joc llueix, l'alçada de la plantilla és secundària; però si el joc falla, la mida importa i el Barça, precisament, de centímetres no pot presumir.