La meva Pilota d'Or porta el nom de Xavi

EditorM' és igual el que em diguin uns senyors anònims a molts quilòmetres de distància: Xavi és la meva Pilota d'Or. I és molt més que el guanyador moral d'un trofeu. Xavi és, senzillament, el Barça. Quan parlem de la possessió de pilota, dels rondos, de les passades en diagonal, de totes les marques d'identitat que han fet la volta al món, l'únic que estem fent en realitat és descriure el joc del petit 6 blaugrana. Xavi és la síntesi absoluta d'un estil, d'una manera d'entendre el món. El més divertit és que Xavi aparentment no té res: és baixíssim, poc musculat, i no és gaire ràpid. No hi ha res interessant en el físic de Xavi, res intimidador, res destacable. Xavi és tan sols un cervell i representa en ell mateix la ridiculització de totes les idees sobre el múscul que el mourinhisme i les seves preqüeles ens han volgut vendre durant anys. El seu èpic camí de perfecció s'ha elaborat a força de pensar, de crear, de raonar. Cada passada és una discriminació depurada per anys de reflexió. Cada tria de Xavi és un homenatge emocionant a la raó. Cada decisió té un per què, cada moviment té una causa: la profunditat de les seves passades no és res més que una conseqüència de la seva profunditat cerebral. El prodigi és que tota aquesta complexitat s'expressa de manera senzilla, amb una naturalitat insultant: quantes vegades hem tingut la temptació de dir que jugar així és fàcil, enduts pel miratge de la simplicitat. Però que ningú s'enganyi, Xavi no és un bolet enmig del no-res, és sobretot un esglaó més en un llinatge que va començar amb Milla i que es perfeccionaria amb Guardiola. Les claus sagrades del joc del Barça tenen una evolució bíblica: Cruyff les va lliurar a Guardiola, Guardiola a Xavi, i Xavi les lliurarà… encara no sabem si a Iniesta o a Cesc. És per això que el Pep només té un successor possible. Vulgui Cruyff que no arribi mai el dia que veiem Guardiola fora de la nostra banqueta, però si arriba aquest moment només hi ha un Escollit. Es diu Xavi.