15/09/2016

Els meus sentiments per diumenge

2 min

Em molesta la prepotència del Madrid. Aquesta referència constant a un passat gloriós, la seva obsessió amb un señorío que ni sé gaire bé què és, ni m’agrada a què sona quan intueixo el que vol dir. Em carrega tota la simbologia que acompanya el club blanc: l’espanyolitat, la llotja de Bernabéu, l’“ espíritu de Juanito ”, la décima i la undécima, la caverna mediàtica que li riu totes les gràcies...

Diumenge tindré mals sentiments quan vegi el narcisista Cristiano Ronaldo. I els tindré pitjors si marca algun gol, que, sense dubte, celebrarà com si jugués a un esport individual. Alguna de les meves fòbies futbolístiques històriques tenen nom de jugador del Madrid: Benito, Juanito, Guti, Hugo Sánchez.

Em sembla una injustícia una Lliga que beneficia tant un club com aquest en detriment de divuit. Drets televisius, arbitratges favorables... La màxima expressió de l’efecte Mateu: a qui té li donaran encara més, però a qui no té li prendran fins allò que li queda.

Finalment, però molt important, em molesta l’actitud condescendent de molts merengues amb l’Espanyol. Això de donar per suposat que som amics. Miri, no: els meus amics els trio jo. I del Madrid no en vull saber res.

Guanyar el Madrid diumenge em faria molt feliç. Per no sentir els crits dels que només el veuen en directe un cop a l’any i volen que em senti estrany a casa meva. Perquè seria una victòria contra la prepotència. Perquè sortiríem del petit forat on hem entrat en l’inici de Lliga. També per fer callar moltes boques que acusen de manera frívola i injusta els nostres jugadors. Perquè estic convençut que -encara que només sigui per l’impacte que té- no hi ha res que a un jugador el motivi tant com guanyar un dels dos grans.

A mi, ho confesso sense cap problema i crec que en això represento la majoria de pericos, em fa més il·lusió guanyar el Barça que el Madrid. Perquè de la mateixa manera que trio els meus amics (i el Madrid no n’és un) també trio els meus enemics -atenció a la cursiva de la metàfora- i el Barça és el nostre principal enemic. Per tradició, per proximitat, per menyspreu constant, per rivalitat, per mania. I, de ben segur, també per enveja i per complex d’inferioritat. Però sobretot, perquè volem.

Però que ningú pateixi: tots els pericos estem esperant amb il·lusió el partit de diumenge, hi posarem tota la pressió i les ganes per abaixar-los els fums. Posar contents i líders els culers serà un dany col·lateral que estem disposats a patir amb un gran plaer.

stats