Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

El mateix esport, una altra cultura

El llibre 'We are the Catalans' retrata el futbol anglès vist per la gent d'aquí

Onze contra onze, una pilota i noranta minuts de joc sobre un camp de gespa envoltat d'aficionats. El futbol anglès i el català comparteixen les mateixes regles, però disten, i molt, en la manera de viure'l. Allà els seguidors es prenen un partit com una festa major, senten passió pel seu equip local -encara que jugui en una categoria inferior- i aplaudeixen l'esforç més enllà dels resultats. Un país i una tradició que els últims anys han acollit desenes de catalans, ja siguin jugadors, tècnics, directius, metges o periodistes. Una experiència que Àlex Castells i Jordi Sunyer han plasmat al llibre We are the Catalans (Cossetània Edicions).

"Hem aprofitat que hi ha un èxode de catalans allà per fer un retrat d'aquest futbol que ens atrau i ens apassiona. Ells són els nostres ulls i ens serveixen d'excusa per explicar la competició, el país, la història del futbol, la societat o la cultura anglesa", comenta Castells. "Aquí [a Catalunya] el futbol es viu intensament, però en el fons és un espectacle més, com anar al teatre. Però no hi ha l'arrelament a la comunitat que hi ha allà. I això explica que la gent sigui tant del seu equip per proximitat", afegeix Sunyer.

Al Regne Unit els seguidors són incondicionals de l'equip de la seva ciutat, jugui a la divisió que jugui. Els camps estan pràcticament plens sempre, malgrat les derrotes, i els jugadors són aplaudits com autèntics herois durant els noranta minuts. Això sí, només se'ls demana que lluitin cada pilota com si s'hi juguessin la vida. Aquest últim ha estat un dels principals problemes d'adaptació dels catalans que han fet el salt a terres britàniques, i que estaven acostumats a un joc menys físic i més resultadista.

La cultura futbolística a la Gran Bretanya és molt genuïna i tradicional, però amb més o menys desgana ha anat introduint alguns canvis en la manera de viure l'esport rei. El fet que els grans dominadors europeus hagin deixat de ser els anglesos i que triomfin estils futbolístics com el del Barça ha estat un bon argument perquè aquesta proposta, més pròxima a tenir el control de la pilota que no pas a la puntada llarga, s'anés estenent.

Robert Martínez (actual entrenador del Wigan) va ser el primer català a fer el salt a les illes britàniques. I l'experiència d'homes com Cesc Fàbregas "ha obert els ulls a molts catalans, ha demostrat que es pot anar allà i triomfar", assegura Castells. El fet que marxés, triomfés i tornés a casa ha estat un bon exemple que "a vegades marxar és la millor opció per a molts futbolistes", explica Sunyer, recordant les paraules d'Héctor Bellerín, un dels futbolistes que va deixar el planter del Barça i va firmar per l'Arsenal.

L'èxit no està garantit, però els jugadors tenen oportunitats reals de triomfar, a més d'una estabilitat salarial assegurada en una lliga que ha sabut fer els deures en l'aspecte econòmic. Un estil de vida diferent però atractiu, i al qual cada vegada s'apunten més catalans. Encara que sigui al Tamworth, de la Cinquena Divisió, on el terrassenc Jan Lladó va firmar un contracte per sis mesos a raó de 2.500 euros mensuals, primes a part, i amb l'allotjament i dos àpats al dia inclosos.