El malson del descens es fa realitat

No hi hagué miracle i el malson del descens a l'infern de la Segona Divisió es va fer realitat. El Mallorca va posar punt final als setze anys més gloriosos de la seva història amb una golejada estèril davant el Valladolid. L'agonia va acabar i les llàgrimes vermelles vessaren amb amargor. L'equip de Manzano havia complert la seva part de la feina, però no tenia el destí a les seves mans. Depenia de l'atzar, del que succeís a la Corunya, Vigo i Saragossa. El Deportivo i el Saragossa perderen, però el Celta va aconseguir una victòria que li permetrà continuar una temporada més a l'elit i que, de retruc, condemnà la Societat Anònima Esportiva dirigida i gestionada per Llorenç Serra Ferrer a la Segona Divisió.

Les nits europees, la conquesta de la Copa del Rei, els dies més feliços del mallorquinisme acabaren ahir amb una nit negra que entrarà a la història del club. La tragèdia es va consumar i va deixar els seguidors atònits. Pocs xiulets, poques protestes quan l'àrbitre assenyalà el final del matx. El mallorquinisme no s'acabava de creure que un gol a Galícia l'hagués despert del somni. La tristor i la pena a Son Moix era màxima, però l'estat de xoc en què va quedar impedia que la ràbia afloràs. Semblava que no es volien creure el que veien els seus ulls, el que els deien les ràdios a les quals havien tingut l'orella aferrada durant els noranta minuts. Tot i això, la policia va haver d'intervenir fora de l'estadi, ja que un grup de seguidors encesos intentaven tornar entrar al camp. La ràbia se'ls enduia.

De poc serviren els quatre gols que els vermells marcaren davant un Valladolid que no posà dificultats al triomf dels vermells. Els pitjors presagis s'havien complert. Els malsons que durant les darreres setmanes havien despert sobtadament el mallorquinisme en el seu plàcid descans ahir es feren realitat. Ara s'obre un període de reflexió, de recerca de responsabilitats, de detecció d'errors. Han estat molts els motius que han portat l'equip de retorn a la categoria de plata, per la qual cosa cal una anàlisi serena i lluny de l'estat d'alteració en què han quedat el Mallorca i la seva afició després del drama. El club encara està impregnat de la suor freda amb què es desperta d'una mala nit.

Control de l'ansietat

Els nervis no afectaren l'equip en l'inici del partit. Sabien que tenien temps per aconseguir la victòria i no calia desesperar-se. A més, davant hi havia un Valladolid que havia desactivat el mode competitiu. Ben aviat el gol d'Alfaro encengué la il·lusió. Era possible. Una gran jugada entre Gio, el gran protagonista de la setmana i que segurament ahir va disputar el darrer matx amb la camiseta vermella, i Víctor, la culminà l'andalús amb un gol que obria les portes del miracle.

Però pràcticament en el mateix instant que Alfaro encenia l'esperança, de Vigo arribaven males notícies. Nacho Insa havia avançat els d'Abel Resino. Hi havia temps per endavant. S'havia de controlar l'ansietat. Des de la Corunya, cinc minuts després sí que arribaven bones notícies. La Reial Societat s'havia avançat en el marcador en el minut 22. El resultat era favorable, de la mateixa manera que el que es mostrava a La Romareda, on el Saragossa no era capaç de crear perill davant l'Atlètic de Madrid.

Ni l'empat del Valladolid, conseqüència de la mala defensa de Hutton, no va fer que els nervis s'apoderassin dels vermells. Era com si tinguessin molt clar que guanyarien. No calia desesperar-se. Així, abans d'arribar al descans, Pep Lluís Martí va mostrar el camí que s'havia de seguir. Va recollir una pilota a la frontal de l'àrea i la va engaltar amb tota l'ànima. Tot l'estadi era a la cama del migcampista palmesà. El triomf era un fet, la permanència, més a prop. Però a Vigo, un porter de 17 anys, Rubén Blanco, mantenia amb vida el Celta i continuava condemnant els vermells. L'Espanyol envestia, però el jove mantenia els de Vigo salvats.

Els nervis fan acte de presència

A la segona part els nervis sí que feren acte de presència. El Mallorca va perdre el control del partit. La precisió s'havia perdut i el Valladolid rondava amb més freqüència la porteria defensada per Dudu Aouate. Però quan més embullat era el joc va aparèixer Gio. El mexicà s'acomiadà de l'afició vermella amb un gran gol. Va recollir una pilota als tres quarts de camp, va esquivar tots els rivals que li sortiren al pas i amb un xut creuat va batre Jaime. El duel quedava controlat. En aquell moment només era qüestió d'esperar la bona nova, perquè el Valladolid havia dimitit i els jugadors només esperaven un esclat d'alegria de la graderia. Allò significaria l'empat de l'Espanyol, significaria que el miracle es produïa. En aquell moment, amb un marcador clar, el que succeïa sobre la gespa de Son Moix restava en un segon pla.

Les orelles s'aferraren encara més als transistors. Els dits dels aficionats quedaven sense ungles progressivament. L'esperat gol de l'Espanyol no arribava. Mentrestant, Javi Márquez també acomiadà la temporada amb un bon gol, després d'una altra magnífica jugada de Víctor. L'algaidí, tot i que no va marcar, va completar un bon partit.

El Deportivo ho intentava, però la Reial Societat s'aferrava fort a la Lliga de Campions. Bon senyal. El Saragossa també perdia. Només faltava un gol. Un simple gol a Balaídos. El Celta desaprofità diverses ocasions per sentenciar la seva permanència. Però la incertesa es va mantenir fins al darrer alè. Arribaven notícies d'un córner. Era la darrera opció del Mallorca. La graderia no esclatà, el Celta havia resistit. El xiulet final fou l'inici del drama.

Les llàgrimes començaren a regalimar. Els jugadors, l'equip, havia complert amb la seva part en el darrer partit. A prop va quedar el miracle. Però el descens no va ser fruit del triomf del Celta. Va ser conseqüència de tota una temporada. El miracle va quedar molt a prop, però el malson es va consumar. El Mallorca és de Segona.