Publicitat
Publicitat

El Barça s'encalla davant la defensa de la Reial, tot i atacar-la amb ordre i paciència

Una línia de quatre, bones idees i poc espai

La Reial Societat va visitar el Camp Nou amb la lliçó d'Anoeta ben apresa, i a diferència del partit de la primera volta no va regalar l'esquena de la seva defensa, sinó que la va plantar molt més enrere, molt més a prop del seu porter, Bravo. La conseqüència d'aquest plantejament no va poder ser una altra gesta en forma d'empat, però sí la il·lusió d'aguantar vius en el partit durant molts minuts i fer patir un Barça que, malgrat intentar-ho amb bons atacs posicionals, va tenir problemes per superar l'espessa defensa visitant.

L'estratègia txuri-urdin va ser la d'aquell equip que va remuntar un 0-2 en la segona meitat, però sense tant d'atreviment en atac. Ifrán, Griezmann o Xabi Prieto van desgastar-se en tasques defensives per combatre les altes dosis de possessió blaugranes, pròximes al 70%, i amb prou feines van poder sortir al contraatac. Si en alguna ocasió la transició visitant encadenava tres passades bones i amenaçava d'arribar fins a Valdés -decisiu, un altre cop-, apareixien Mascherano, Puyol o Dos Santos per tallar amb contundència i un punt d'espectacularitat. Tots tres futbolistes van completar un partit sobri, segur i intens, especialment en el primer temps, que va permetre al Barça poder iniciar el joc amb la seguretat de saber que al darrere la concentració era màxima.

Guardiola va apostar ahir per dos extrems força tradicionals en l'alineació inicial, però a la pràctica només Tello va actuar com a tal. A diferència de Cuenca, que va tendir a buscar diagonals cap a dins, Tello va ser l'únic dels dos que va buscar desbordar per fora i va aportar profunditat i amplitud a l'atac blaugrana.

Una muralla sempre ordenada

La missió de superar la defensa basca no era fàcil, perquè la Reial Societat va saber recollir-se amb ordre i rigor en molt pocs metres, creant una espessa muralla que no deixava espais per als eslàloms de Messi, encallat en la conducció i el regat, ni per a les parets que l'argentí intentava traçar amb el seu soci principal, Cesc Fàbregas, que s'incorporava amb decisió des de darrere.

La línia de quatre defenses que va construir Montanier va esperar l'aparició d'algun jugador blaugrana i no va caure mai en la temptació de seguir Messi quan s'allunyava dels centrals, ni tampoc va caure en les trampes que Cesc i Thiago intentaven posar-los amb moviments verticals des de la segona línia. L'objectiu era no sortir de la cova, no donar cap facilitat al Barça.

Va ser en la segona meitat, quan els bascos, inevitablement, van fer un lleuger pas endavant quan el Barça va ser capaç d'obrir una mica el partit per trobar algun espai més. Tello va poder córrer sense pilota per trepitjar l'àrea amb opcions de rematada i repetir ocasions de gol com la del primer, al minut 10.

La Reial Societat, a mesura que van anar passant els minuts, va atrevir-se a creuar el mig del camp i va estirar el Barça, obligant-lo a defensar passades llargues i a iniciar el joc des de posicions molt endarrerides. Això va complicar encara més la tasca d'atacar davant d'un bloc dens que, en camp propi, adoptava la forma de 4-4-1-1. Els moviments blaugranes van seguir sent tàcticament disciplinats, mantenint les posicions i el rigor sense caure en la desesperació o els nervis. I no era fàcil, perquè quan la cosa pintava bé, amb el 2-0 de Messi, Alves va perdre una pilota criminal en camp propi que Vela va transformar en un incòmode 2-1 que va allargar el patiment.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT