Publicitat
Publicitat

Entre l'excrement i l'excel·lència

Que ningú s'espanti: no vull fer cap brometa escatològica sobre l'acte que ahir va tenir lloc al Parlament. L'excrement i l'excel·lència són les consideracions que mereix aquesta Lliga en funció del color de les ulleres de qui se la mira. Com que els meus són els que són, hi veig un excrement.

El lapsus -siguem generosos- de Del Nido sobre la Revolució Francesa i la Il·lustració (tot i que algú va dir que amb la pell dels que se'n van riure, de la Il·lustració, es van editar les segones edicions dels llibres dels il·lustrats després de la Revolució) ens el podem prendre com una invitació involuntària a analitzar la Lliga fent ús de la raó.

Més enllà del que diuen els entesos sobre el joc del Barça, l'anàlisi de les dades ho deixa clar: el fenomen més destacat d'aquests últims anys és l'eixamplament de la diferència entre els dos grans i la resta. El fet que el Barça estigui una mica per sobre del Madrid és conjuntural i poc significatiu. El fenomen estructural és l'altre. Amb els punts que ha fet el Madrid aquestes dues últimes temporades hauria estat campió en qualsevol de les anteriors edicions. Els 20 punts de diferència entre el segon i el tercer és el que un analista neutral veuria com a més destacable d'aquesta Lliga. I això abans no era així: a tall de mostra, fa deu temporades els primers llocs de la classificació van ser: València (75), Dépor (68), R. Madrid (66), Barça (64) i Celta (60). Aquest ordre no és significatiu, però sí que ho és la possibilitat que es pogués donar i la diferència de punts.

Si ens fixem en els drets televisius, només hem de seguir la màxima que un savi em va ensenyar: si fas les coses de forma completament diferent a la resta, pregunta't per què. Lliga anglesa: el primer ingressa 1,5 vegades més que l'últim. Lliga alemanya: el doble. Lliga espanyola: dotze vegades més. L'audiència, diuen. Sí: però els entrenaments no en tenen. Sense els divuit comparses no hi ha Lliga.

De vegades, a mig camí entre la solució i l'amenaça arrogant es proposa una Lliga amb els grans equips europeus i amb els petits confinats a les actuals competicions subsistint en una economia de guerra. A mi ja m'estaria bé: de tant en tant guanyaríem una Lliga. Ara bé, els del Madrid haurien d'esperar una mitjana de sis anys per guanyar la Lliga europea i els del Barça, catorze. Potser no és tan mala idea.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT