Cornellà de LlobregatSegueix vivint entre llums i ombres l'Espanyol, incapaç d'aconseguir el premi que mereix quan domina i incapaç, també, de sobreviure i resistir quan desapareixen els seus jugadors referència i, amb ells, la fe. La derrota contra el Racing deixa els blanc-i-blaus tocats, perquè Europa no permet ensopegades, i menys a casa.
L'Espanyol va sortir decidit a resoldre el partit aviat, amb voluntat, amb desig. Verdú es va carregar l'equip a l'esquena, amb el permís d'un Javi Márquez força participatiu també, i el va moure d'aquí cap allà, profund amb Osvaldo, incisiu per les bandes a través de Luis García i Callejón. L'Espanyol va atacar bé, amb ordre, amb molta mobilitat.
Canvi obligat i gol ràpid
El Racing va recollir-se en dues línies de quatre homes, incapaç de prendre la pilota als periquitos, que van tenir altíssimes dades de possessió al primer temps. L'única amenaça era l'opció del contraatac amb un Giovani dos Santos molt vertical.
A la mitja hora de joc, Cornellà-El Prat va endur-se un disgust i va témer el pitjor. David Garcia es va lesionar -l'enèsima estrebada muscular de la temporada- i va haver de substituir-lo Duscher. Pochettino es va veure obligat a alterar el dibuix que havia plantejat a l'inici, amb el risc de trencar, irremeiablement, la norma de "no moguis allò que funciona". No van tenir temps a pensar-hi gaire, perquè en la següent acció, un regal de Cisma, que va tocar amb la mà una centrada de Luis García dins l'àrea, va convertir-se en un penal que Osvaldo va transformar en el primer gol de la tarda. El gol va donar confiança a l'Espanyol, que va jugar tranquil fins al descans.
El futbol, bipolar com és, va voler que els locals haguessin de tornar a construir la victòria als cinc minuts de la represa, quan Colsa va empatar per al Racing, en una jugada estranya a la frontal de l'àrea periquita.
El gol va refredar l'ambient a Cornellà-El Prat, que es feia il·lusions després d'una gran primera meitat. Però ja és habitual que l'Espanyol canviï la cara entre una part i l'altra. Potser és el plantejament, més conservador; la fatiga acumulada, amb l'equip sota mínims i amb jugadors tocats, o la inexperiència, que fa que l'equip perdi intensitat en les accions claus.
El cas és que els càntabres es van fer els amos de la pilota i, sense aparèixer Verdú, ni Javi Márquez, i atacant de manera caòtica, l'Espanyol va anar reculant, dominat, distret, tou a les pilotes dividides. Tots els duels els guanyaven els visitants. I així, només podia passar una cosa: que l'Espanyol encaixés el segon gol al minut 70 en una nova desconnexió defensiva en una acció d'estratègia dels rivals i perdés el partit. L'afició va desfilar abans d'hora. Molt abans, de fet.
Tot i l'esforç de posar tota l'artilleria sobre la gespa amb els canvis d'Iván Alonso i Álvaro, l'Espanyol va tornar a veure com se li escapava un partit sense una última ocasió. I Europa no espera.
