Publicitat
Publicitat

PAU INSTITUCIONAL

Sandro Rosell lidera el mateix equip de directius que van guanyar les eleccions el 2010

La junta més estable des del 2000

Des de la marxa de Josep Lluís Núñez de la presidència del Barça l'any 2000, el club no havia passat més de dos anys amb una junta directiva tan estable com l'actual. Tot i que els 22 anys de nuñisme no van estar exempts de lluites pel poder, no va ser res comparable a la dècada del 2000 al 2010. Sandro Rosell va guanyar les eleccions el 13 de juny del 2010 acompanyat d'una llista de 18 homes i dones -a l'agost s'hi va afegir Ramon Cierco- i, dos anys i cinc mesos després, tots ells continuen formant part d'una junta directiva cohesionada i que ha sabut gestionar la discrepància -"Dir que estem d'acord en tot és fals", explica un directiu a l'ARA- perquè no sigui font de conflictes interns. El discurs del president del Barça en l'última assemblea en què fixava la posició del club en el context polític actual és l'últim punt amb què no tothom estava d'acord, però tots els directius han assumit el discurs de la majoria de cara enfora.

Aprendre dels errors del passat

Quan Sandro Rosell i els altres quatre directius dimitits el 2005 per discrepàncies amb Joan Laporta i Johan Cruyff van decidir presentar-se a les eleccions del 2010 i formar una candidatura, van tenir molt clar quins errors havien comès en aquest sentit Joan Gaspart i Joan Laporta, per no repetir-los. En les eleccions del postnuñisme, les del 2000, hi va haver fins a sis precandidatures, però al final a les urnes van ser un cara a cara entre Gaspart i Lluís Bassat. L'hoteler va intentar el consens impossible, i primer va absorbir Gabriel Masfurroll, després Jaume Llauradó, tot seguit Àngel Fernández i, a una setmana de les votacions, també Joan Castells. Gaspart va guanyar al publicista, i llavors es va veure obligat a fer una junta directiva gegantina per satisfer tots els compromisos. Això, i la seva gestió erràtica, va cavar la seva tomba. Després d'un any ja li van dimitir els dos primers directius, Llauradó i Josep Martínez Rovira, i des d'aquest moment va ser un degoteig constant fins que el 2003 l'enorme castell de cartes de Gaspart va caure, i va ser obligat a dimitir per la Generalitat.

El 2003 Joan Laporta -que el 2000 anava amb Bassat- no va fer fusions d'última hora contranatura com Gaspart, però sí que va formar una candidatura sumant grups diferents que no es coneixien gaire entre ells. Durant la campanya semblava l'equip humà ideal, però un cop van guanyar van aparèixer de seguida les primeres friccions, que al final van resultar decisives. Encara no feia dos anys de la victòria per sorpresa de Laporta en les eleccions del 15 de juny del 2003, que va haver-hi les primeres dimissions. Primer Jordi Monés, dos dies després Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Jordi Moix -i això que Moix i Monés no eren del grup de Rosell inicialment-, i tres setmanes més tard Javier Faus. Tot, el juny del 2005. Uns mesos més tard queia Alejandro Echevarría -que va entrar després de les eleccions i amb polèmica-, forçat per pertànyer a la Fundación Francisco Franco. A partir d'aquest moment la tranquil·litat a la directiva de Laporta anava escassa. L'estiu del 2006 un jutge va obligar-lo a convocar eleccions un any abans del previst per haver pres possessió el 2003 abans d'hora. El 2007 la crisi esportiva va fer que Laporta reassignés els càrrecs dels seus directius per buscar una reacció, i el 2008 va superar una moció de censura pels pèls, que va acabar amb la dimissió de vuit directius en bloc, entre els quals dos vicepresidents, Marc Ingla i Ferran Soriano. En els dos últims anys de laportisme plàcid pels èxits de Guardiola sobre la gespa, l'escàndol de l'espionatge de directius va acabar amb la dimissió de Joan Franquesa. Laporta va veure com li plegaven 15 directius en els seus 7 anys de presidència.

Sandro Rosell i els seus quatre homes de confiança van buscar gent de plena confiança, com Jordi Cardoner, amic des dels 4 anys de Bartomeu, o Vidal Abarca, amic de la mili de Rosell, per exemple. Tots ells, però, van ser escollits -"Quasi amb criteris de recursos humans d'una empresa", expliquen- pel seu tarannà i el seu encaix dins un grup homogeni. Aquest és l'origen de l'èxit d'aquesta junta, però hi ha un munt de factors que conflueixen: "Aquí la festa l'hem pagat entre tots [tothom ha avalat el mateix] i ningú es creu més que ningú". Cada directiu té un funció molt definida i això evita lluites internes, com també les evita el fet que el debat de la successió de Sandro Rosell encara no s'ha obert.

Unitat que no unanimitat

Però una de les claus principals que la directiva de Rosell es mantingui intacta des del 2010 és la bona gestió de les discrepàncies internes, que n'hi ha hagut. El grau de catalanitat de la junta, què s'ha de fer amb el Camp Nou, si s'ha de prohibir fumar a la grada o si cal tirar endavant la Grada d'Animació tot i l'oposició dels Mossos d'Esquadra, han sigut temes de debat intens en les reunions de la junta. "Discrepem en silenci i dins una sala, i entenem que les majories decideixen", explica un directiu que ha perdut alguna votació, i després ha defensat la decisió de la majoria com si hagués estat idea seva. De fet, aquest directiu assegura que fins i tot Sandro Rosell ha perdut també alguna votació, i corrobora així el que va dir el portaveu Toni Freixa en una entrevista al programa Tenim un punt de Catalunya Ràdio -ja desaparegut.