14/10/2016

El ‘jeitinho’ De Ney

2 min
Neymar s'ha retirat del terreny de joc amb la cara ensangonada

BarcelonaYasmani Duk, un davanter bolivià que milita al Cosmos novaiorquès cedit pel novè classificat de la lliga del seu país, no té els ingressos, els contractes publicitaris i la fama de Neymar. La fama li ha caigut al damunt, de fet, per haver evitat amb un colze esmolat que el brasiler practiqués un gest que, en l’imaginari brasiler, s’associa a mossegar els poderosos, pessigar els benestants, entabanar els superiors. El jeitinho (de dar um jeito, “trobar una drecera” en traducció lliure) és la versió brasilera de la picaresca ibèrica, amb la qual, com asseguren els que han teoritzat sobre aquest senyal d’identitat, està emparentat de lluny. N’han parlat historiadors i antropòlegs de prestigi, com Eric Hobsbawm o Roberto DaMatta, i periodistes interessats en la sociologia de l’esport, com Tim Vickery o Jonathan Wilson: en un país tan estratificat i desigual com el Brasil, argumenten, agafar el futbol com a mitjà per qüestionar l’ordre establert és una cosa natural. Vickery suggereix que l’estil brasiler està basat en la suma de triomfs de diverses dimensions, des de la sotana més efímera fins als resultats més transcendents. El jogo bonitoho és si compleix una funció molt més prosaica.

Jeitinho és adonar-se que hi ha un col·lega de feina més endavant que tu a la cua del banc, fingir que el vas a abraçar i acabar fent la gestió al mateix temps que ell. És explotar una xarxa de coneguts i saludats per obtenir dues entrades per a aquell espectacle que està sold out. És que Rivaldo forcés l’expulsió del turc Unsal, al mundial del 2002, per posar-se teatralment les mans a la cara en rebre una pilotada amb mala bava que, de fet, va escalfar la cuixa del brasiler. És que Claude Makélélé, a pocs segons del debut de Belletti a Stamford Bridge amb la samarreta del Chelsea, agafés per banda l’exblaugrana per advertir-li que no es llancés, perquè no l’hi perdonarien ni els seus propis seguidors. Belletti, que va revelar l’anècdota en una entrevista a O Globo, venia d’un indret on el jeitinho es retroalimenta: tothom pot ser-ne víctima i tothom, amb un cert regust de venjança, el defensa i el practica.

Sobre el terreny, doncs, el jeitinho és, certament, la simulació, la burla al reglament, ignorar el fair play si és perjudicial per a l’equip que hauria de cedir, fets també ben vius en el futbol mediterrani. Però al Brasil també es fa sentir qui reivindica que el jeitinho, per bé que entès com a mitjà de batre un rival, és la fantasia, l’atreviment, la màgia. És una sotana, una cua de vaca, una lambretta. Caldria interpretar un gest tècnic de Neymar com una expressió cultural arrelada en el comportament quotidià de molts brasilers. No sembla, però, que ni Yasmani Duk ni uns quants jugadors de la lliga espanyola ho vulguin entendre.

stats