ELECCIONS A LA FEDERACIÓ CATALANA
Esports 25/03/2011

Qui hi ha al darrere de qui?

Albert Solé
4 min

Demà se celebren les quartes eleccions a la Federació Catalana de Futbol (FCF) en 6 anys. Una mitjana massa alta per garantir l'estabilitat necessària. I per què hi ha hagut tant rebombori en els últims temps? Pels interessos. Uns perquè volen que tot funcioni com sempre ha funcionat, sense canvis, que manin els mateixos de sempre o els que ells han designat com a hereus, i d'altres perquè des d'un partit polític determinat els ha interessat controlar una federació amb més de 100.000 associats. Això va passar el 2005 en les dues votacions -la primera el Tribunal Català de l'Esport la va fer repetir per les trampes que van fer tots-, va passar el 2009 i ara està tornant a passar. N'hi ha que no n'aprenen. Però centrats en les eleccions de demà, analitzem qui és qui i quines forces té al darrere.

1. Andreu Subies Té el Govern de CiU i el Barça actual a favor

És l'home que va liderar la revolta en contra del president que va guanyar les eleccions el 2009, Jordi Casals. Subies n'era el seu vicepresident primer, però quasi des del primer dia ja va veure coses de Casals que no li agradaven, fins que fart d'irregularitats va dir prou, va convèncer 15 directius més -entre els quals Jordi Mestres, del Barça- perquè dimitissin al desembre i forcessin eleccions anticipades. Però si Subies es va atrevir a fer aquest pas és perquè era conscient que tenia el suport del partit que acabava de guanyar les eleccions (CiU), que el PSC no s'hi rebel·laria i que el Barça no s'hi oposaria. A Sandro Rosell li anava bé que algú es girés en contra de Casals, que havia posat Johan Cruyff de seleccionador -si guanya Subies deixarà de ser-ho- i que havia signat un acord amb Joan Laporta que obligava el club a pagar 750.000 euros a la FCF a canvi de no se sap ben bé què -es creu que era per pagar Cruyff indirectament.

2. Maldonado i Tibau CiU vol tenir la federació més important en bones mans

Que els partits polítics, tots, volen influir en les institucions importants del país és un secret de domini públic. No cal que hi col·loquin un comissari polític -que a vegades ho fan-, sinó simplement necessiten saber que el que mana és una persona més o menys afí i no els portarà problemes. Si el 2005 va ser el PSC el que va jugar molt fort la partida perquè guanyés Jordi Roche les eleccions a la FCF, aquest cop és CiU. A Josep Maldonado, l'home fort de CiU en l'esport, no li agradava Jordi Casals -exregidor de CiU a Sant Boi de Llobregat que va tenir el suport d'ERC per guanyar el 2009- i volia tenir en mans amigues la federació més important i fer de contrapoder a la cada cop més influent UFEC (Unió de Federació Esportives Catalanes), en mans de David Moner. Entre els candidats possibles, Subies és regidor independent per CiU al seu poble, Benavent de Segrià, i Maldonado i el nou secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, ja els sembla bé. A més, Maldonado no pot ni veure Jaume Llauradó des que aquest li va muntar la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Hi ha coses que no s'obliden.

3. Jesús Farga D'enemic a aliat de Subies en només un any i mig

Subies era l'home fort de la candidatura de Jordi Casals el 2009 i van derrotar a les urnes Jesús Farga, exdirectiu del Barça i empresari d'èxit. Ara Farga, que el 2009 anava de bracet amb els que ara donen suport a Llauradó -Campoy i companyia-, s'ha unit a la candidatura de Subies, en una joc de cadires difícil d'entendre per a aquella persona poc ficada en aquest submón. Farga va intentar ser el número 1 el 2009 i no se'n va sortir, i ara torna a anar de número dos i confia que aquest cop no s'hagi equivocat de bàndol. El 2005 era la mà dreta de Jaume Roura contra Roche i també va perdre.

4. Jaume Llauradó L'home que volia presidir el Barça i no va poder

Segurament Llauradó és molt més conegut que Andreu Subies, però això no és garantia de res. La seva autèntica vocació sempre ha sigut ser president del Barça, però mai se'n va sortir i ara ha acceptat una missió gens fàcil. Diners en té -gràcies a la mina d'un granit únic que va trobar a la Vall d'Aran-, però el futbol català no l'ha trepitjat gaire, encara que això també li impedeix ser un bon president. Per intentar guanyar les eleccions en què l'economia és el gran cavall de batalla, Llauradó s'ha tret de la màniga un patrocinador que diu que pagarà quatre milions d'euros en quatre anys, una companyia de gas del Kazakhstan, Kazmunaigaz. I l'últim cop d'efecte ha sigut pactar amb Jordi Casals, que s'ha retirat, encara que Llauradó no ho admetrà fins que no guanyi.

5. Ricard Campoy Representa la vella guàrdia de la Federació i va amb Llauradó

Campoy, president interí de la FCF durant un any (2008-2009) des de la dimissió de Roche, no és a la llista de Llauradó -mai s'hi posa, però si guanyen serà directiu, sens dubte- però ell està al darrere de tot i ha col·locat a la candidatura homes de la seva plena confiança, entre els quals Germán de la Cruz, conseller de l'Espanyol. El 2009 van trobar en Farga l'home que els pagaria la campanya i ara han convençut Llauradó. El pacte amb la gent de Casals sembla antinatural, però tot sigui per recuperar la cadira que van perdre el 2009.

6. Jordi Casals El president, primer apunyalat i ara arraconat

Li ha tocat fer el paper d'estrassa en aquestes eleccions. Al desembre se li va girar en contra més de la meitat de la seva junta directiva i el van forçar a fer eleccions. Llavors es va sentir traït i "apunyalat", com va dir ell, i va desafiar els dimissionaris a les urnes. D'entrada tenia el suport de Joan Gaspart i de retruc del president de la Federació Espanyola, Ángel María Villar, però a mesura que passaven els dies ja veien que no tien res a fer i Gaspart va començar a traçar un pla per pactar amb Llauradó -ja ho van fer en les eleccions del Barça del 2000- i deixar de banda Casals, acusat per tothom del forat econòmic de la FCF. Tot i que ho han negat, el pacte es va fer en una reunió de matinada en un hotel, però l'expresident Jordi Roche els va enxampar. Hores després de concedir entrevistes a tots els mitjans, Casals va retirar-se de la cursa i va demanar el vot per Llauradó. Tot perquè no guanyi Subies, el gran favorit -segons els avals-. I Casals cap a casa, amb la cua entre cames i només divuit mesos de president.

stats