El grotesc vodevil de la Copa
A tan sols dos mesos per a la final de la Copa de futbol hem sabut que el partit es disputarà al Camp Nou. L’estrena del rei Felip serà, doncs, al camp del Barça, l’estadi que el mateix Bartomeu va descartar fa moltes setmanes i que els jugadors d’un dels equips finalistes -l’Athletic Club- no haurien volgut mai. Per què hem arribat a aquesta situació absurda?
També en aquesta història Florentino Pérez ha mogut els fils, per una vegada sense dissimular-ho. Li fotia tant que el seu estadi fos envaït per bascos i catalans, i que hi hagués la possibilitat de veure el Barça aixecant un altre títol al Bernabéu, que s’ha hagut de buscar una excusa. Atès que allò de les obres als lavabos de fa tres anys no podia tornar a ser una coartada, el corifeu mediàtic de Madrid ha fet plat de la més que segura xiulada a l’himne espanyol. I s’ofenen, i s’indignen i es posen més a la dreta que la FAES per mirar fins i tot que se suspengui el partit. No recorden que fa tres anys el jutge Santiago Pedraz ja no va admetre a tràmit una querella contra els xiulants de l’himne espanyol a la final del Calderón perquè, va dir, formava part de la llibertat d’expressió.
Descartat el Bernabéu, que per distància, per capacitat i per morbo era l’escenari predilecte de biscaïns i culers, els dos finalistes van intentar posar-se d’acord en un camp neutral lluny de Madrid. L’Athletic Club es delia per Sevilla, el Barça apostava per Mestalla, i, incomprensiblement, els bilbaïns no van baixar del burro. Sense acord, es va sotmetre a votació per tota la Federació, i així, amb les opcions de San Mamés i Camp Nou sobre la taula, va guanyar el camp del Barça.
Els jugadors de l’Athletic Club es poden sentir agreujats, però la seva directiva -que potser s’equivoca pensant que el seu equip té poques opcions es jugui on es jugui- ha mirat de buscar un estadi on cabessin els seus 40.000 socis, i la Federació de Villar, per variar, ha buscat el lloc on es poguessin vendre més entrades, fer més calaix i colar més amics per estricta invitació.
L’absurd del cas, que es repeteix cada any que el Madrid o el Barça accedeixen a la final, és que la seu no estigui decidida a l’inici de temporada. De la Champions abans que es comenci a jugar ja en sabem l’escenari. Si després el finalista és del mateix país o fins i tot de la mateixa ciutat tant se val. A la Copa del Rei de bàsquet, un exemple magnífic, tothom sap en quina ciutat es disputarà una fase final que converteix aquella població en una festa durant tres dies. En el futbol espanyol, en canvi, el sentit comú mai no s’imposa. Aquí tenim la Lliga de les estrelles però uns dirigents il·luminats.
