Publicitat
Publicitat

El futur per fi és nostre

La mare de totes les batalles es tanca amb l'únic final possible. Aquesta és l'era del Barça, i fins les conspiracions més paranoiques ho hauran d'assumir. Havia de passar el millor equip amb el millor entrenador, i així va ser. El partit d'ahir tanca una tetralogia èpica, que contraposa dos estils de futbol, dues maneres d'entendre la vida, que han col·lidit dramàticament en quatre batalles inoblidables. Han estat quatre partits tècnicament millorables, però que han posat a prova fins a extrems insospitats la resistència física i psicològica. Ha estat un esgotament brutal per als jugadors, per als periodistes i per als aficionats.

De fet, per entendre el partit d'ahir caldria revisar els tres anteriors, fins a tal punt s'encadenen l'un amb l'altre en una seqüència que no oblidarem mai. El Barça va mirar de reüll el partit d'anada, el tercer, que derivava de la derrota del segon, que al seu temps era conseqüència de la indolència del primer.

El Madrid va sortir amb un plantejament més valent, però sense Mourinho a la banqueta, sense la pàtina impostada del malvat, semblava desnaturalitzat. De sobte era tan sols un equip de futbol, i paradoxalment era el millor de totes les versions que s'havien vist fins llavors. Amb Mourinho absent i enviant missatges a la banqueta des del més enllà, el Madrid es va sentir curiosament alliberat i es va retrobar amb els seus valors de sempre, tan oblidats últimament: va donar la cara, es va refer admirablement del gol de Pedro i no va abaixar mai els braços. El problema és que davant tenia el Barça, i aquest és el drama que li ha tocat viure. El Madrid té al davant una paret impossible d'escalar, li ha tocat mesurar-se amb un equip que és capaç de convertir un eslàlom d'Iniesta en un gol meravellós de Pedro. Fins que no ho assumeixi, no podrà reconstruir les runes en què es troba actualment. La jugada puntual del gol anul·lat a Higuaín permet al Madrid seguir amb el relat de la conspiració, és la broma particular que el destí li ha reservat perquè es pugui seguir rebolcant en el seu propi fang.

I per molt que el Madrid allargui la seva particular rebequeria, haurà de reconèixer que el futbol ha canviat d'amo. El Barça un dia es va quedar amb la pilota, i ara s'ha quedat amb el prestigi internacional. Els seus rivals corren com gallines decapitades darrere la pilota, i ningú ha trobat l'antídot contra la gran capella Sixtina que un dia Guardiola va repintar fins a la perfecció. La festa de Canaletes no era només la celebració d'una merescuda final de Champions. Era sobretot la certificació que el futur per fi és nostre.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT