Publicitat
Publicitat

Allegro ma non troppo

El futbol segons Sergio Ballesteros

Sergio Ballesteros, el capità del Llevant, sempre em desperta els records relatius a les meves primers passes com a periodista esportiu. Aquells matins de diumenge als camps de Regional Preferent dels barris de Sabadell. Tots els equips tenien un central veterà amb els nas trencat per mil llocs, espatlles amples i mirada assassina. Quan els àrbitres miraven cap a un còrner, ell etzibava una coça al davanter rival. Al final del partit sortia dels vestidors i aixecava dues patufetes amb cuetes que l'esperaven. Una dona tota arreglada, vestida de diumenge, es mirava el seu marit tota orgullosa. I jo feia preguntes a aquell central que acabava de deixar la cara com un mapa a un nano de 18 anys de l'equip rival mentre ell exercia de pare de família i marit bondadós.

Sergio Ballesteros sembla tallat amb aquest patró. Peró juga a Primera Divisió des del segle XX -des del 1996, concretament- i amb els peus sap controlar millor la pilota que aquells defenses de perifèria que un cop començava la gresca es planten sobre el camp de futbol com si fossin un púgil dels anys vint, amb els peus ferms sobre el ring i els cops de puny volant decidits. Ballesteros, amb la seva fila de matusser, ahir buscava les pessigolles a Di María i deixava caure al terra els seus gairebé dos metres d'humanitat quan Khedira el va empentar. Envoltat de jugadors mediàtics, va sentir-se tan còmode com sempre. Perquè el seu esperit és aquell dels camps de terra del País Valencià, on als anys vuitanta va començar a pelar-se els genolls, a la seva Burjassot natal.

L'esprint guanyat a Cristiano Ronaldo

A Sergio Ballesteros, al vestidor li diuen Papa. La seva filla Sofia diu que és un tros de pa que mai busca brega però que porta als ulls la passió per un futbol que entén d'una manera peculiar. Al Madrid no el poden ni veure. I els aficionats del Barça, que ahir van celebrar que forcés la vermella a Khedira, potser han oblidat quan li va fotre una plantofada a Puyol. Sergio Ballesteros, Papa , és l'altre futbol. És l'enginy allà on no arriba el talent. És la picardia com a arma. És no estar callat, que la llengua tingui tant de pes com la bota de futbol. Insultar, pressionar l'àrbitre, posar nerviós el rival. És el futbol que demostra que no cal ser guapo, ric i famós per ser a Primera. Ahir, en el darrer minut de partit va deixar-se l'alè per guanyar-li un esprint a Cristiano, a qui li treu 10 anys. A la xarxa, el seu esprint ja era notícia ahir.

Ballesteros és el prototip de jugador que mai serà al Barça o el Madrid però veurà la seva fotografia emmarcada darrere de la barra del bar de Burjassot o dels barris del voltant de l'estadi del Llevant. Potser és del futbol que jugaria si jo fos tan alt i portés la samarreta del meu club. Però sóc baix i poruc.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 11/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT