La fórmula (guanyadora) del tercer any

BarcelonaHo va admetre amb seguretat, sense aquell marge d’indecisió que de vegades deixa entreveure que, si s’ho pogués repensar després de la roda de premsa, diria alguna cosa diferent: “Aquest segon any ha sigut més fàcil que el primer”. Malgrat que la primera temporada va acabar amb l’eufòria de Berlín que va coronar el Barça de Luis Enrique com el millor d’Europa, per al tècnic la segona etapa al club ha fet més aviat baixada gràcies al rodatge d’una estrena perfecta que va acabar en triplet. El palmarès, sense la Champions, ha acabat lluint menys, però l’equip ha transmès més fluïdesa. Tot ha rodat millor, amb la corona mundial al Japó com un dels grans moments de la temporada al desembre. El sotrac de l’abril que va fer perillar la Lliga ha acabat revaloritzant-la, fent que el barcelonisme la recelebrés, com deia Gerard Piqué, i ha permès que el curs es tanqui amb sensacions positives, amb el colofó de la final de Copa del Rei guanyada.

S’ha tancat la paradeta amb les imatges més fresques de Luis Enrique, a qui en les celebracions, tant al Vicente Calderón com al Camp Nou, se l’ha pogut veure més relaxat i deixat anar que en tot l’any. Alliberat. Satisfet. Còmode. Lluny del registre rígid, tens i de vegades desafiant que manté de cara als mitjans de comunicació.

L’estiu s’encetarà al Camp Nou amb moltes ganes d’obrir la carpeta del tercer any a les ordres de Luis Enrique. Si es manté la ratxa de la història recent de l’entitat, que ell mateix va experimentar en la seva etapa al filial entre el 2008 i el 2011 i que han compartit altres tècnics de recorregut com Pep Guardiola, Frank Rijkaard i Rinus Michels, a l’asturià li esperen encara més èxits durant el tercer repte. Potser, fins i tot, serà la seva millor temporada. És la fórmula guanyadora del tercer any a can Barça.

La versió més natural

Un any d’adaptació, un segon de consolidació i el tercer, d’esclat

La lògica, gairebé animal, del cicle d’un entrenador reclama una primera fase d’adaptació que, a mesura que avança, va mutant. Arriben els primers bons resultats i l’equip creix, però també apareixen les primeres ensopegades que frenen la progressió, fins que el rumb es redreça i es comença a consolidar en la línia ascendent del principi.

El Barça de Luis Enrique ha estat vivint aquest procés entre la derrota a Anoeta a l’inici del 2015 -que externament ha servit per marcar un punt d’inflexió simbòlic- i l’abril d’aquest any, quan l’Atlètic va fer tocar de peus a terra un equip que es creia invicte. Amb la derrota, va arribar l’hora de tornar a posar el pilot automàtic més rigorós i exigent, no el de les golejades per inèrcia que havia eternitzat la ratxa de victòries. Ara que l’estructura ha posat les bases i, mentre s’elevava, ha recordat els perills de buscar el cim sense els pilars essencials del primer any (el joc sense pilota), està preparada per guanyar altura. En el tercer any de Luis Enrique s’hauria de veure el Barça més natural, consistent i ferm, com li va passar als equips de Guardiola i Rijkaard. El paral·lelisme és més adient en el cas del tècnic de Santpedor, perquè tant ell com Luis Enrique van afrontar el tercer repte des d’una ratxa d’èxit. L’entrenador holandès havia debutat sense títols.

Aprendre a perdre

El Barça de Luis Enrique ja ha vist com l’afició reacciona en la derrota

Aquest és un punt interessant: malgrat els èxits continuats, Luis Enrique arrencarà el curs 2016/17 havent vist com reacciona l’afició en la derrota. En diverses derrotes grosses, de fet. Va encaixar una golejada a l’estiu que el va privar del sextet, va perdre el clàssic al Camp Nou, va caure eliminat contra l’Atlètic en Champions i va veure perillar la Lliga en una crisi de tres jornades perdent seguides. Soroll, dubtes i pànic en l’entorn, però ovacions i suport de la grada. “M’agrada la gresca, sóc així de gilipolles”, va arribar a dir Luis Enrique, definint-se com una persona que treu el millor en situacions d’emergència. I el seu Barça ho va fer. Va renéixer quan semblava noquejat i va reiniciar una última ratxa imparable per evitar que se li escapessin la Lliga i la Copa.

Aquest breu pas pel drama a can Barça serà un aprenentatge valuós per a l’equip i els tècnics, que han ampliat la mirada del vestidor en els dies bons però, també, en els dolents.

Conèixer el líder

Totes les parts del grup ja s’han acostumat als rituals de l’altre

Més enllà de les coincidències històriques, no es pot garantir que la fórmula del tercer any sigui guanyadora. Pot passar com amb Van Gaal, a qui l’holandització del tercer curs va condemnar a la fi d’etapa. Però ara el barcelonisme s’aferra a una imatge per creure: l’abraçada entre Luis Enrique i Messi després de guanyar la Copa. L’abraçada i el somriure. L’agraïment mutu. El respecte. “El primer any, els jugadors s’han d’acostumar a la teva manera de treballar, a les teves idees”, va explicar el tècnic fa uns dies. El segon any, se sobreentén, ja no cal.

La relació dins del vestidor està en fase madura i ja no viu episodis tensos per un mal gest o un crit fort en un entrenament. Això no vol dir que la gestió de la plantilla sigui senzilla ni tampoc que sigui sempre positiva, però ha tirat endavant sense fer explotar les mines dels primers moviments i ara ja avança a pas segur.

La primera temporada es va caracteritzar per una mena de pols entre Luis Enrique i Messi que va esclatar poc abans del dia de Reis, mentre que en aquesta segona, hi ha hagut una autogestió pactada que no s’ha demostrat que vagi malament al grup. La falta de rotacions en el trident i el repartiment de competicions entre Bravo i Ter Stegen han funcionat aquest 2016 però s’ha detectat desgast en el tram final. Seran dos dels aspectes a revisar de cara al tercer curs.

“Jo sóc així”

Tècnic i periodistes han après a conviure

El mateix procés d’aclimatació que han experimentat jugadors i tècnics, l’han hagut de fer els periodistes amb Luis Enrique, que pocs cops ha amagat que les sales de premsa no són el seu hàbitat preferit. De respostes curtes i directes, el tècnic no entra en polèmiques en direcció a Madrid i té molt marcada la barrera entre els temes esportius i els extraesportius. Les victòries ajuden a crear un clima en el qual tot plegat ha sigut sostenible, però, per si de cas, ja s’estudia de quina manera desblindar l’àrea tècnica per al pròxim curs. Allargar l’hermetisme actual podria acabar sent contraproduent.

Fer l’equip a mida

Després d’un estiu sense poder fitxar, toca confeccionar un equip

Dos porters (Bravo i Ter Stegen), un golejador (Suárez), tres defenses (Mathieu, Vermaelen i Douglas) i un migcampista (Rakitic). El primer estiu de Luis Enrique al Barça va ser mogut a les oficines del club, amb la previsió que el segon no ho podria ser per la sanció de la FIFA que no deixava inscriure jugadors fins al gener. L’asturià va fer-se un equip a mida, sumant-hi les baixes poc populars de Cesc, Alexis i Deulofeu, una situació que l’any següent va quedar afectada pel càstig en el cas Masia. Malgrat les inversions amb Aleix Vidal i Arda Turan, i les baixes de Xavi i Pedro, s’ha vist un equip amb menys fons d’armari que en el primer any i sense marge de sorpresa, com sí que tenia en la primera temporada.

La veu de Luis Enrique ja ha derivat en els primers moviments als despatxos del Camp Nou. S’espera el retorn de Denis Suárez, la sortida desacomplexada dels suplents poc utilitzats (Sandro, Bartra, Douglas, Vermaelen i Adriano) i l’arribada de reforços amb garanties, sobretot en l’eix de la defensa i l’atac. Són prioritats dels tècnics, que tenen més suport en l’estructura directiva després de la renovació de la primera temporada. Els casos de Mascherano i Alves són les primeres proves de foc.

Mascherano i Alves, temptats en canviar Barcelona per Torí

Tenir un aval

La dosi de pressió del Camp Nou no pesa igual ara que en el debut

Com en tot, pot haver-hi una doble lectura del 7 de 9 en títols que ha aconseguit Luis Enrique. Es pot considerar que implica apujar el llistó tan amunt que el tercer repte és extremadament exigent o que atipa tant que acomodarà l’equip o, per contra, creure que el palmarès serà un coixí per treballar amb la tranquil·litat de no haver d’aixecar cap títol per silenciar la crítica. Els èxits seran l’aval per fer i desfer sense aquell rum-rum que, en els primers mesos, va fer dubtar el Camp Nou del nou projecte amb Luis Enrique.

La desfeta a la Champions és la ferida que encendrà l’equip com un misto -i més després que l’acabés guanyant el Madrid-, però sense perdre de vista l’ambició de seguir dominant les competicions estatals. En l’últim partit oficial el Barça va exhibir orgull competitiu i capacitat de sacrifici, dues de les aportacions més importants que ha fet Luis Enrique al grup i que difícilment es rebaixaran ara.