Publicitat
Publicitat

Les finals són per guanyar-les

No és qüestió d'horari. Els partits contra el Madrid, quan els de Mourinho decideixen sortir a jugar sense complexos, es fan molt llargs. I no ho dic pels incidents d'última hora, amb el ball de bastons provocat per l'autoexpulsió de Marcelo donant-li la benvinguda a Cesc Fàbregas a la Lliga espanyola. Em refereixo a l'espectacle futbolístic entre els dos millors equips del món. Els partits duren 90 minuts però semblen molt més llargs. Tant se val que ahir Guardiola sabés contrarestar aquest joc de pressió, empenta i gana, que ens ofegava més del compte amb un Piqué molt espès en la sortida de pilota a la primera part i que es va redimir amb la passada d'esperó per al primer gol de Messi. L'entrenador del Barça, molt encertadament, va dibuixar, a la pissarra, la que va ser la clau del partit.

L'onze de Wembley, molt mancat de precisió i de forma, havia de llançar, quan pogués, el contraatac amb la passada llarga a l'espai, preferentment rasa, a l'esquena de la defensa. Era el moment de treure la velocitat que, a mitjan agost, encara justeja. Així va arribar el gol d'Iniesta, a passada genial de Messi, i el reguitzell de bones ocasions de la primera part. Només un gran Casillas, que volia estar a l'alçada d'un immillorable Valdés, va impedir que el Barça sentenciés la final abans del descans. L'antídot per als partits llargs sempre és el mateix, un Leo Messi que en aquesta final a doble partit ens ha acostumat a marcar un gol just abans del descans perquè puguem respirar durant el quart d'hora per mirar el Twitter a la cua del frankfurt, tan car i tan plasticós, per cert, com el de la temporada passada.

Va marcar a Madrid en el moment psicològic, en un moment de lluita, va marcar amb classe, amb la dreta i als nassos de Cristiano Ronaldo ahir al Camp Nou, i la rematada de volea, quan ja només tenia forces per aixecar la Supercopa, ens va estalviar una pròrroga que hauria estat un càstig excessiu per a aquest Barça que no fa gires en lloc de pretemporades però continua traient de polleguera un Reial Madrid que ja no sap com fer-ho i acaba perdent els papers.

La pessigada, per darrere, de Mourinho a Tito Vilanova a l'últim minut del partit serà una imatge que, a més de fer riure (per no plorar) als programes de zàping, haurà de servir al Comitè de Competició perquè puguin sancionar d'ofici aquest portuguès que continua sense guanyar al Camp Nou. Ni amb el Chelsea, ni amb l'Inter, ni amb el Madrid. I que duri. Primer títol de la temporada. En vindran Messi. Perdó, volia dir més.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT