Publicitat
Publicitat

Cinc corresponsals de l'ARA expliquen com van viure el partit a diverses ciutats del planeta

La final vista per ulls de tot el món

La marca de la cervesa que surt pels tubs de la barra, els entrepans disponibles a la carta del bar i l'accent amb què es canta un gol canvia segons el lloc del món des d'on es veu el partit. El que no canvia, però, són els sentiments de pertinença a un equip que està fent història o l'emoció viscuda ahir a la nit amb els gols de Pedro, Messi i Villa. Cinc corresponsals del diari ARA expliquen com van viure la final els barcelonistes de Palestina, el Brasil, Alemanya, la Catalunya del Nord i Anglaterra.

1. Marc Font, des de Ramal·lah (Palestina)

Palestina esclata de felicitat

Necessitats d'alegria i apassionats pel futbol, molts palestins van viure ahir moments de felicitat gràcies al Barça. Palestina és un país futbolísticament dual, on el Barça i el Madrid acaparen l'atenció de gairebé tots els aficionats. Però dissabte a la nit els blaugranes eren els únics colors de Ramal·lah. Al cafè Evil de la capital administrativa de Cisjordània, més de 4.000 palestins van vibrar amb el partit dels homes de Guardiola, i van embogir amb el resultat. Enmig d'un ambient carregat de fum -gairebé tota la clientela fumava narguil-, l'Alaa somreia i explicava que és del Barça des de petit. "M'agrada perquè sempre ataca", deia.

Acabat el matx, l'eufòria es va desbordar i els carrers, deserts durant dues hores, van omplir-se d'aficionats celebrant el títol. La cèntrica plaça d'Al-Manara va transformar-se en la Canaletes palestina. Després d'acollir concentracions contra el règim policial i celebracions per la reconciliació entre Fatah i Hamàs, ahir era l'escenari d'un esclat de felicitat. "El futbol i el Barça ens serveixen per oblidar l'ocupació", afirmava l'Alaa per afegir que el seu ídol és Puyol perquè "sempre lluita, mai es rendeix, com els palestins".

2. Joaquim Piera, des de Sao Paulo (el Brasil)

El 'jogo bonito' brasiler es posa als peus del joc dels de Guardiola

No va marcar Dani Alves, però l'alegria va desfermar-se al Brasil per la victòria del Barça a Wembley. Per als compatriotes de Pelé, els homes de Josep Guardiola són hereus i dignes continuadors del futbol brasiler del jogo bonito i per això senten cada títol blaugrana com si fos seu. Molt content estava el veterà extrem esquerre del Santos F. C. i de la selecció carioca, José Macia Pepe , que en el seu moment va compartir vestidor amb Pelé i altres mites del futbol brasiler. Pepe s'emociona especialment sempre que Guardiola triomfa perquè el coneix de quan era el seu professor en l'època en què el de Santpedor jugava a l'Al-Ahli SC Dohad de Qatar.

Per altra banda, l'avui comentarista esportiu, Eduardo Gonçalves de Andrade Tostao , integrant de l'inoblidable selecció del Mundial del 70, es declarava enamoradíssim del joc del Barça. Per al Pelé blanc, Messi, Iniesta, Xavi i companyia enllacen amb l'essència dels grans equips brasilers de la història.

3. Isaac Lluch, des de Berlín (Alemanya)

Tres òperes blaugranes i eufòria a la Porta de Brandenburg

Berlín. Bar Raval. "Més que un bar", crida l'actor Daniel Brühl, copropietari del centre. Allà, el protagonista de Salvador Puig Antich i Good bye, Lenin! , vestit de blaugrana, és un sac de nervis, però està esperançat malgrat que confessa que ha somiat que guanyava el ManU. Brühl no pot seure. No hi ha cap cadira buida, però encara que n'hi hagués no s'hi asseuria de nervis. Gol de Pedro. "Tooot el caaamp", entona. "És un claaam". Els alemanys somriuen còmplices. Els catalans es freguen els ulls. Gol de Rooney. "Guanyarem 4-1", pronostica el Blai, de 13 anys, que està a Alemanya de turisme mentre l'àvia "està a la grada de Wembley!"

Descans. A 500 metres hi ha uns 300 culers més reunits en una antiga estació. Gentilesa de la Generalitat. Messi. Gol. Villa. Gol. Eufòria. "Aquesta nit cremarà la Porta de Brandenburg", se sent. Ben a prop d'aquest monument altres centenars de blaugranes estan reunits en un hostal que fa de penya oficiosa durant l'any. Tres òperes té Berlín. Tres òperes més hi va haver ahir per cantar l'èxit del Barça.

4. Roc Casagran, des de Perpinyà (Catalunya Nord)

Una victòria plena de coratge

Les casualitats de la vida van fer que la festa anual de les escoles catalanes de la Catalunya del Nord, la Bressola, coincidís amb la final del Barça a Wembley. Però cap problema: s'avança una mica el concert d'Obrint Pas, s'instal·la una pantalla gegant a la Passejada dels Plàtans de Perpinyà, i llestos. Per coses d'aquest nostre país estrany, els organitzadors no aconsegueixen sintontitzar TV3. Però al final TF1 en posa les imatges, i Puyal el seu català exemplar.

Moltes samarretes blaugranes, alguna senyera, un parell d'estelades i unes 300 persones de totes les edats segueixen els homes de Guardiola. Nervis (pocs), abraçades (moltes), i càntics de "Visca el Barça, visca Catalunya!" Amb el xiulet final, eufòria i, sobretot, coratge. El coratge del títol del nou disc d'Obrint Pas, i que molts nord-catalans saben que els cal per no defallir. Mentrestant animen el Barça (i la USAP) convençuts que la seva catalanitat també s'expressa així.

5. Thaïs Gutierrez, des de Londres (Anglaterra)

Eufòria culer sobre el Tàmesi

"No podia ser que vinguessim fins aquí sense entrades i no guanyéssim", deia entre crits de "Campions!" el Jordi, un aficionat culer que va veure el partit al vaixell Bar&Co, seu de la penya blaugrana de Londres. Tot va començar per la tarda quan els aficionats començaven a arribar al vaixell, amarrat no gaire lluny del Big Ben. El propietari, Jorge Gallardo, membre de la junta de la Penya blaugrana de Londres, augurava un ple absolut malgrat la incipient pluja i el fred.

El Marc i l'Àlex Ros i el David Fernández van plantar l'estelada i la bandera del Barça en un pal. La majoria dels culers que van veure el partit al vaixell eren catalans i espanyols. Alguns viuen a Londres, d'altres havien arribat fins a la capital britànica sense entrades. Tots van compartir càntics, himnes, nervis i eufòria. Només es va patir els primers minuts. Però amb el primer gol, el patiment va esvair-se en forma de salts que semblaven enfonsar la coberta. El gol de Rooney va glaçar per un moment els ànims, però tal com recordaven els aficionats, era el moment d'estar amb l'equip i, com si els cants es poguessin sentir des de Wembley, el vaixell cantava més fort que mai. I així van arribar els gols de Messi i Villa, que van acabar de desfermar l'eufòria culer sobre el Tàmesi.