Una final a la grada
Feia temps que no patíem en una final. El més semblant que ens ha tocat experimentar en aquests últims anys gloriosos és aquella nit màgica de Stamford Bridge en què Iniesta es va fer present per resoldre’ns el camí cap a Roma. Com diumenge. La final la vaig viure allunyat de les tribunes de premsa, immers en l’afició del Barça desplaçada a Madrid. I comparteixo aquí algunes confirmacions.
La primera. L’afició del Barça ha canviat. Els que hem conegut els anys foscos de l’aixecarecopisme, els que tenim més de 30 anys, tenim la certesa que una final com la del Calderón no l’hauríem aixecat. Que l’equip s’hauria encomanat de la certesa de la fatalitat, que a la grada s’hauria difós l’autoodi que vam experimentar els que vam patir en directe la final d’Atenes i que avui estaríem victimitzant-nos amb el pèssim arbitratge de la final. En canvi, el que es respirava a la riba del Manzanares s’assemblava molt a energia positiva focalitzada a la gespa el dia que els herois patien les inclemències del destí. Queda molt populista dir que l’afició va tenir la seva responsabilitat en la victòria. No ho direm. Però que consti en acta que el canvi de mentalitat s’ha produït.
Segona. La realització televisiva no ho va mostrar, però en l’era de les xarxes socials va quedar clar que hi havia una autèntica allau d’estelades. Segurament més de les que hauríem vist si durant la setmana no hagués passat el que va passar. Ara bé, que consti també als llibres oficials que entre els milers que es van desplaçar des de Catalunya hi havia molts aficionats del Barça d’altres punts de l’Estat. Que alguns d’ells van treure la bandera espanyola com illots en un arxipèlag de banderes amb estel. I que no hi ha constància de cap incident. Els que la van voler ensenyar ho van fer, malgrat que al costat tinguessin consocis o aficionats blaugranes amb símbols independentistes. Això, aquesta convivència, en si mateixa és una victòria del Barça. A les zones híbrides, a tribuna i a lateral amb aficionats andalusos i catalans, tampoc hi ha constància de problemes.
Tercera. Com més veterans, més exposats als vicis atàvics del pessimisme. Els més joves dels aficionats del Barça han crescut en l’abundància i no se senten víctimes. El “ja hi tornem a ser” dels nascuts abans dels 90 esdevé un “podrem amb tot” mentre Mascherano marxa expulsat. I aquesta és una base molt sòlida sobre la qual construir el futur. Sobre la qual consolidar el que hem avançat fins ara.
