La ferida es fa més gran al Bernabéu
Enviat especial a MadridEl Barça tenia la gran oportunitat d'aturar l'hemorràgia al Santiago Bernabéu i, en canvi, ara perd més sang. L'equip de Tito Vilanova i Jordi Roura segueix en procés d'autodestrucció i torna de Madrid amb la seva imatge més tacada. La segona derrota en pocs dies contra el Madrid és un cop molt dur per a un equip que va jugar sense ànima durant bona part d'un clàssic amb poc futbol, d'un partit dolent en què el Madrid va guanyar no pas per ser millor. Va guanyar perquè confia en ell mateix. Els dubtes, en canvi, ofeguen el Barça.
Ni tan sols un penal claríssim sobre Adriano en l'últim segon serveix per amagar sota la catifa les misèries d'un partit que per moments va semblar en mans d'un Barça que va buscar canvis, tant en els noms propis de l'equip inicial com en els detalls tàctics. Però el Barça va jugar més pendent de no fer-se més mal que no pas de ser alegre. Les dues derrotes contra el Milan i el Madrid eren pedres que els jugadors blaugranes carregaven a l'esquena. El Madrid, malgrat jugar amb molts suplents, sent que el vent li bufa de cara i va anar menjant-se de mica en mica la moral del seu rival. En menys d'un mes l'escenari ha canviat del tot i ni tan sols el coixí de punts a la Lliga serveix per alegrar els ulls. El problema no és la Lliga, és la imatge d'un equip que no competeix bé. Ara perd contra els rivals i perd les comparacions amb ell mateix. Aquest equip ja no s'assembla al dels primers mesos de temporada.
La primera derrota a la Lliga al Bernabéu des dels anys de Rijkaard fa especialment mal, ja que el Barça va jugar amb un equip titular i el Madrid no. Els blancs, pendents de Manchester, en feien prou plantant cara a una competició que ja no els importa gaire. I, en canvi, es van trobar amb un regal inesperat d'un Barça que no sap mossegar com abans i segueix patint per crear perill. El Barça més agressiu va ser el que va protestar el penal sobre Adriano en l'últim minut de partit. Valdés va ser expulsat i homes com Iniesta, de manera significativa, perseguien l'àrbitre quan la pilota encara estava en joc. El líder està nerviós, insegur. I el partit contra el Milan s'acosta sense senyals de reacció de l'equip.
Canvis als dos equips
Roura i Vilanova van intentar canviar el curs dels esdeveniments amb els esperats canvis a l'alineació, recuperant el trident ofensiu Villa-Messi-Pedro, i oferint a Iniesta i Thiago el control del mig del camp. I, al davant, un Madrid sense Cristiano, però amb tots els seus defenses claus com a titulars. Perdre contra un rival que aposta per Morata i Callejón no és agradable. I que aquests jugadors posin en evidència els problemes defensius del Barça es directament dolorós per a un equip que un cop va tenir al davant Cristiano directament es va encongir. Va passar a donar per vàlid empatar, oferint una imatge poc habitual d'un equip que abans provocava pànic en els adversaris i ara no troba el diagnòstic exacte a aquesta crisi de joc.
Mourinho va tornar a sortir guanyador del duel, en una jugada que li va sortir rodona. Per aturar el toc i la velocitat d'Iniesta i Thiago va posar Pepe al mig del camp per fer por. Per frenar Alves i Alba va posar Morata i Callejón per fer mal amb espais. I quan els suplents havien fet la feina va donar entrada a Cristiano Ronaldo i Sami Khedira per donar el cop de gràcia al Barça. I això que l'equip de Roura va tenir bons minuts després del gol de Benzema als 6 minuts, un gol que va arribar després d'una errada defensiva difícil de comprendre.
Iniesta, exercint de líder, va saber donar cohesió a l'equip i el Barça va tenir el control de l'esfèrica, i va trobar l'empat en una bona assistència d'Alves a Messi. L'argentí va marcar el gol que el situa a l'altura de Di Stéfano i va calmar l'ambient. De fet, després del gol de Messi el partit va decaure. Entre l'estranya hora pel partit i que els madridistes semblaven donar per bo perdre, perquè ja eren feliços després de les semifinals de Copa, va ser un clàssic poc intents i poc emotiu. Un mal partit, sense ritme. Un escenari que preferia el Madrid i va donar pas a cert conformisme de tothom sobre la gespa. Si inicialment el Barça va buscar canvis de joc, obrir les bandes i buscar jugades a l'espai, amb el pas dels minuts el partit va ser un rondo gegant del Barça que no esgarrapava la pell dels rivals.
El Madrid va anar adormint el partit amb el seu estil defensiu i el Barça, en no trobar forats, es va anar tornant conservador, donant per vàlid no perdre. I quan cometia una errada el Madrid colpejava, com en una falta de Cristiano i una internada de Morata en què Valdés va evitar el gol. De sobte, el Barça no tenia referents, amb Messi perdut, Iniesta ofegat i Thiago perdent pilotes. Villa ja no podia amb la seva ànima i Pedro era incapaç d'alçar la veu. Ofegats i insegurs, tots els jugadors del Barça excepte Valdés van passar a perdre tots els duels personals amb els seus adversaris. Només faltava l'últim cop, el de Sergio Ramos rematant un córner al fons de la porteria d'un Valdés que va acabar perdent els papers protestant al col·legiat el penal que hauria pogut canviar el resultat, però que no hauria millorat la imatge d'un Barça que segueix en caiguda lliure.
