Publicitat
Publicitat

Els carrers de Barcelona i el Camp Nou s'omplen per celebrar un doblet que engrandeix la llegenda d'aquest Barça

La felicitat culer és això?

La temporada 2010/11 es va acabar ahir amb la gran festa de fi de temporada al Camp Nou, un pèl curta per culpa de Shakira. Entre la rua i l'estadi ple, la felicitat del culer és màxima.

El Barça va posar punt final ahir a l'estadi a una altra temporada extraordinària per al barcelonisme. A les 9 del vespre es va tancar el curs 2010/11, amb la gran rua pels carrers de Barcelona i els esperats parlaments dels jugadors al Camp Nou, ahir molt més curts del que és habitual -per als culers, sortosament habituals-. Una temporada amb la Lliga i la Champions que s'afegeix al catàleg de temporades històriques del Barça, que cada cop arriben amb més freqüència. I l'afició del Barça, que no són només els socis -si no aquest negoci no funcionaria-, es va llançar al carrer per celebrar-ho. La rua, que va sortir del Moll de la Fusta i va arribar al Camp Nou esquivant volutàriament la plaça de Catalunya indignada , es va trobar amb uns carrers plens de gent amb la cara il·luminada per la felicitat extrema. I a l'estadi, tres quarts del mateix. Més persones que seients, i totes amb un somriure d'orella a orella.

El somriure de Guardiola

L'entrenador va ser l'últim a marxar de la gespa i amb la cara ho deia tot

La imatge que resumia perfectament com se sentia un culer ahir era la cara de Pep Guardiola quan abandonava la gespa del Camp Nou al final de la festa. Com a bon cap, ell va ser l'últim a entrar al vestidor -mirant cap a la grada i saludant a tort i a dret- i el somriure que dibuixaven els seus llavis eren els de la felicitat plena. Primer per la satisfacció de la feina ben feta. Quan a un el contracten per entrenar el Barça i aconsegueix 10 títols en tres anys, no es pot sentir de cap altra manera. Però Guardiola, abans que entrenador és culer, i culer dels de pedra picada, i saber que havia fet feliç tantíssima gent el feia posar encara més feliç a ell, que també se sent part de la massa culer.

Rua llarga, festa curta

Shakira esperava els jugadors a Montjuïc

Tota la festa es va avançar mitja hora respecte a la previsió que havia enviat el club dissabte a la nit. En lloc de sortir a les 17.30 del Moll de la Fusta amb l'autocar descapotable, ho van fer 30 minuts abans, i tres hores després ja eren al Camp Nou, on els parlaments van durar molt menys que en la festa per la Lliga, i molt menys del que les 100.000 persones que omplien l'estadi s'esperaven. I per què? Doncs perquè el jugadors volien arribar a temps de veure el concert de la Shakira a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, cosa que a molts culers no els devia fer gaire gràcia. Sense voler dir que la Champions ha fet menys il·lusió que la Lliga -aquesta barbaritat no la pensa ningú-, va fer la sensació que la celebració del primer títol del curs va ser un alliberament per totes les pressions rebudes, i els jugadors ho van celebrar amb tantes ganes i tanta eufòria que ahir tot va semblar molt més tranquil i reposat. Si el 13 de maig els jugadors van arribar a l'estadi després de només una hora i mitja de rua pels carrers del barri de les Corts en un estat d'eufòria màxim gràcies al suc de civada, ahir no. Ahir estaven contents i feliços, però més continguts. No van parlar tots, només els jugadors més significatius de la plantilla.

I Piqué va buidar el pap

Tothom esperava Messi, però Piqué va ser el que va parlar clar

Guardiola sabia que les 100.000 persones de l'estadi i les moltíssimes més que s'ho miraven per televisió des de casa esperaven el discurs de Messi. En la festa de la Lliga va dir que no volia parlar fins que no portés la Champions al Camp Nou, i les seves paraules s'esperaven amb delit. Per això el tècnic li va fer la introducció com si fos un showman , per posar en tensió el públic, però Messi només és atrevit amb una pilota al peus, amb el micròfon a la mà torna a ser aquell noi tímid que va arribar amb 13 anys de l'Argentina, i va destrempar el personal dient que en realitat no tenia res a dir. Els que realment van fer posar el públic dempeus van ser Piqué i Valdés. El central català va afirmar que només diria una cosa que li havia comentat un amic seu. Una frase amb la qual tancaria tots els debats -o els tornarà a obrir, depèn de com es miri- amb els quals els han intentat fer mal aquesta temporada: "Nosaltres ni ens droguem, ni ens tirem a terra, ni comprem els àrbitres, nosaltres només juguem a futbol". Ras, curt. Directe. A l'estómac. I Víctor Valdés, en una altra línia, quan va agafar el micròfon va dir que a la Copa de la Lliga li faltava una cosa, i se li va apropar lentament i hi va lligar la seva senyera, i va dir fluixet: "Que se n'assabentin!"

La festa es va acabar amb la volta d'honor, les fotos i el piromusical. I tots cap al concert de Shakira i a tancar la nit amb l'última festa privada del grup. Aquesta unió del vestidor fa preveure que de festes com aquestes n'hi haurà moltes més.