26/11/2016

“N’estic farta, em passo al futbol sala”

3 min
“N’estic farta, em passo al futbol sala”

Esplugues de Llobregat / BarcelonaEls fa una mica de vergonya admetre que van canviar el futbol pel futbol sala per fer un pas al costat. El salt de la gespa a la pista les havia d’allunyar d’aquell estrès de competició que les tenia viatjant cada quinze dies amb poca recompensa, i ara s’han vist a l’elit, un altre cop, però amb una il·lusió renovada que les ha agafat gairebé per sorpresa. “N’estava farta i ara estic motivadíssima”, explica Helena Roig, jugadora del Penya Esplugues Gironella. Fa sis anys va deixar l’Espanyol -on anava combinant el filial amb minuts al primer equip- per anar a jugar a futbol sala a Les Corts. “Va ser una decisió difícil, sóc competitiva i no volia plegar, però començava a ser insostenible per a la meva vida acadèmica i personal. Tenia esperances d’arribar a dalt i passar a jugar només per diversió no em feia el pes. Qui m’ho havia de dir!”

No va necessitar ni canviar el xip: l’escalfor del pavelló la va atrapar. En el sala no va trobar-hi només un passatemps, sinó que va veure’s immersa en una dinàmica d’entrenaments més actius, un grup més petit i acollidor, i una estimulació tàctica que la va fascinar. “Tècnicament és assequible adaptar-t’hi, però fins que deixes de sentir que molestes a tot arreu, es fa difícil. Al sala prens més consciència que tot el que fas afecta el col·lectiu”.

Va necessitar mesos de converses amb els entrenadors per assimilar els conceptes. “Al sala, la jugadora sap que pot o haurà d’intervenir en cada acció. Tot li passa tan a prop que no se’n pot aïllar tan fàcilment com en el futbol 11. Això enganxa molt. I l’Helena és una jugadora intel·ligent. Ens va molt bé el seu pas pel futbol gran perquè dóna pausa. Les de sala de tota la vida s’acceleren més”, analitza el tècnic Robert Caneda. En plantilla també hi ha Berta Velasco, que va fer el salt en l’altra direcció fa dos anys per provar-se al Levante Las Planas. D’esquerra delicada i molt desequilibri, es va veure arraconada a la posició de lateral. “Em podia passar 10 o 15 minuts sense tocar la pilota, i la que t’arribava potser venia botant i molt lluny de porteria”, recorda. Tampoc tenien res a veure els entrenaments, més parats, menys intensos, massa generals per a algú que s’ha format en espais reduïts. En el seu retorn a les pistes, torna a ser decisiva i és habitual a les convocatòries de la selecció espanyola.

Glòria Pelegrí i Marta Villagrasa atentes al tècnic del Rubí

Marta Villagrasa també era internacional però amb la catalana en “futbol gran”, però el 2014 va canviar els tacs per la sola llisa i ara defensa els colors de l’Esportiu Rubí. “No volia jugar més a futbol, l’últim any al Sant Gabriel va ser molt dur i em va esgotar. Volia plegar de tot. Em van trucar per anar a Tenerife a fer la promoció d’ascens i aquells dos mesos em van reanimar. En tornar vaig rebre la trucada d’un amic meu de tota la vida, que entrenava al Ripollet. Jo no en sabia res, del sala! Però em va enredar i ara a Rubí estic jugant a Primera un altre cop. Gaudeixo molt”.

S’hi ha adaptat amb més naturalitat de l’esperada, tot i que no es va poder estalviar uns mesos de caos tàctic. “Al principi no entens absolutament res, tot va al revés. No hi ha fora de joc, la davantera t’apareix per darrere, la defensa et marca per davant. És tot molt estrany”. En el debut, de pivot, va demanar el canvi al minut 1. “Estava asfixiada. Pressionava totes les pilotes!”

Res a veure amb l’última experiència de Glòria Pelegrí a l’Espanyol, on quedava despenjada en punta i trigava a participar. Ara, a Rubí, el repte és refrescar els records de quan era nena. “Haver començat al sala em va ajudar a ser més tècnica. M’agrada tenir la pilota, no m’estressa la pressió tan a sobre del sala, però encara em costa trobar la posició. Totes les companyes es mouen molt i es fa difícil ubicar-se”.

Beneït maldecap tàctic. “Si ho arribo a saber, faig el salt abans”, sentencia Roig. Pelegrí se sent “en el millor moment” i Villagrasa gaudeix de l’elit d’ara però amb l’orgull dels cromos acumulats de l’altre futbol. “No tothom pot dir que ha jugat a Lezama, i jo sí”.

stats