Una fària a Disney World
Hi va haver una època no gaire llunyana en què el Camp Nou feia olor de fum de fària a cada partit. Desenganyem-nos, estem parlant d’una olor profundament desagradable però que els que vam créixer anant a futbol aquells anys grisos relacionem sense remei amb el record d’anar una hora abans al camp per veure escalfar Maradona, amb els crits de “Guruceta, Guruceta” a l’àrbitre de torn, o amb nits èpiques com la del Goteborg. Ens hem fet grans i tirar de nostàlgia queda antic però ja m’ho perdonaran. Manel Vich era un record viu d’aquella època. La banda sonora ja d’aquells anys.
Però era també moltes coses més. El club s’ha hipermegasuperprofessionalitzat els últims anys. En paral·lel als èxits esportius hem passat del gris i el blanc i negre al color del confeti de les finals de Champions i el glamur del Periscope. La premsa groga, els instagrams.... tot ha evolucionat cap a una mena de Disney World, cap a una marca global coneguda i seguida en streaming des de qualsevol racó de món, per inhòspit que sigui. Però Manel Vich ens recordava a cada “Bona nit a tothom i benvinguts a l’estadi” d’on venim i qui som. A la graderia del Camp Nou s’hi llegeix “Més que un club”, però això agafa sentit amb situacions com aquesta. Resulta que un soci, un copropietari de l’entitat, ocupa la funció que en altres escenaris esportius, més freds i superficials, fa un speaker professional. Ara que està prohibit fumar, començava el partit amb ferum de fària i mentalment et podies instal·lar en aquells anys iniciàtics.
Si el Barça es vol mantenir com a “Més que un club” hauria de treballar per mantenir l’essència. Cert, estem parlant només de posar veu a la benvinguda al soci a l’estadi. Però conceptualment és bastant més. Insisteixo: un soci assumeix una responsabilitat davant dels seus iguals i treballa per al bé comú. No ho trobarem en cap altre gran espai esportiu del món mundial. Ignoro quina és la fórmula i segur que a l’àrea social han rebut mil ofertes per assumir aquest dolorós relleu. El fill de Manel Vich també està preparat per assumir el que convingui. No ho sé. El Puyal es preguntava abans del partit de dissabte “Què és el Barça?” I la resposta la podem trobar en petits protagonistes com el senyor Vich, en petits detalls com aquest.
Si tots els grans equips s’assemblen i el màrqueting els fa intercanviables, el Barça pot diferenciar-se de la resta sent aquell cos estrany que fuma una fària a l’entrada de Disney World. I que, a més, guanyi. Però això és un altre tema.
