Publicitat
Publicitat

L'organització del Barça en atac desmunta els plans d'un Spartak perillós a la contra

Amb un extrem i tres mitges puntes

Per Tito Vilanova jugar contra l'Spartak de Moscou ahir era com jugar contra el Reial Madrid. Si més no, pel plantejament tàctic que va proposar el tècnic, que va imitar algunes de les estratègies que els blaugranes van dur a la pràctica contra els blancs a la Lliga. El de Bellcaire d'Empordà va sacrificar el joc amb dos extrems purs oberts, un dels seus principis bàsics (un principi que algunes lesions i característiques de jugadors han anat matisant al llarg de la temporada), per apostar només per Pedro a la banda dreta. A l'esquerra hi va ubicar Iniesta, que va donar naturalitat a la seva manera d'interpretar el joc obert, oferint-se de vegades en situació de màxima amplitud i, en altres moments, desapareixent de la banda per moure's amb llibertat per la zona central i deixar el carril perquè l'envaís el profundíssim Jordi Alba.

El mecanisme ofensiu el completava la verticalitat de Cesc a la zona de tres quarts i la capacitat selectiva de Messi, capaç de provar sort amb eslàloms agressius, de buscar alguna paret interior o sorprendre a l'esquena d'uns centrals innocents que queien sempre en el parany d'anar-lo a buscar lluny de la frontal de l'àrea i exposar la seva esquena a les passades verticals.

Tot i ser més anàrquic que altres dies, aparentment més improvisat en la seva organització ofensiva, el Barça va atacar amb l'ordre posicional que el caracteritza, explotant les dues bandes igual i compensant els moviments en ruptura amb els de suport. L'alineació de Vilanova va semblar sorprendre Unai Emery, que va mantenir la seva estratègia defensiva de tancar amb una línia de cinc defenses durant els atacs llargs del Barça, com va fer al Camp Nou. El 4-4-1-1 amb què intentava atacar es transformava en un 5-3-1-1 en fase defensiva, incrustant al darrere els migcampistes més oberts quan el Barça actuava per l'altra banda. Ari o Kombárov van executar amb disciplina aquesta ordre, malgrat que l'absència d'un extrem no semblava fer-ho estrictament necessari. No hi era Tello, com en l'anada, i l'aparició espontània dels laterals trencava igual la línia, fos de quatre o de cinc. Ells distreien per fora i Messi, Cesc, Iniesta i Pedro aprofitaven els espais que la defensa russa deixava a la seva esquena per demanar pilotes a l'espai i plantar-se davant Dikan. El 0-3 de Messi a passada de Pedro va ser la mateixa jugada que el Barça, aprofitant l'extra de mitges puntes en el seu esquema d'atac, va repetir en cinc o sis ocasions.

Espais buits en transició

La superioritat ofensiva del Barça el va relaxar en alguna circulació, cosa que va provocar-li alguna pèrdua de pilota delicada que va generar una ràpida sortida al contraatac del conjunt rus, que trobava un desert en zona central per conduir. L'Spartak va inquietar especialment al primer temps, àgil en el desplegament ofensiu, gràcies a la visió de Jurado i a l'habilitat d'Emenike per buscar l'esquena de Busquets (massa sol de vegades) i trobar situacions gairebé de duel directe contra els centrals del Barça. Piqué i Mascherano el van controlar força bé, fins i tot quan la sacsejada no els venia frontalment en conducció sinó que es produïa amb centrades incòmodes d'Ari o Kombárov des de les bandes. Al segon temps, i amb tot resolt, el Barça va pausar-se i va tallar la sagnia per mantenir Valdés inactiu i imbatut.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF