12/01/2012

Les dues cues del derbi

2 min
Álvaro Vázquez celebra amb Javi López i l'afició de Cornellà-El Prat el gol que va permetre que l'Espanyol empatés a un contra el Barça.

Tot i que ja han passat quatre dies del derbi encara em trobo amb molts barcelonistes ofesos per la reacció de Cornellà després de l'empat a un. Molts culers consideren que els pericos van celebrar amb exageració aquell empat a casa, sobretot perquè feien la guitza al Barça. No hi estic d'acord.

A San Mamés, Anoeta o Mestalla, les aficions van celebrar els empats contra el Barça com si haguessin guanyat alguna competició. Sumar un punt contra el millor equip del món és una alegria enorme per a la majoria d'aficionats rivals. Té molt sentit que sigui així i fins i tot hauria de ser motiu d'orgull que un simple empat es visqui com un èxit rotund. L'afició de l'Espanyol, en aquest sentit, no és diferent de la resta.

Un cop dit això, és evident que per als espanyolistes saber que, a més, l'empat perjudica les aspiracions del Barça per guanyar la Lliga és una satisfacció addicional. No entenc quin mal hi ha en això. És més vell que anar a peu. ¿Com celebraria un empat que perjudica el Celtic de Glasgow l'afició del Rangers? I els seguidors del Betis, si li poden fer la guitza al Sevilla, no estaran molt contents? I els de l'Inter si li toquen la pera al Milan? ¿Com reaccionaria el Camp Nou si després d'empatar a un contra l'Espanyol els culers sabessin que aquell empat envia els pericos a Segona? L'estadi s'ensorraria de plaer. És normal, forma part de la tradició del futbol i no té cap sentit sentir-se vexat per aquest tipus de reaccions.

La segona acusació més estesa aquests dies és un altre clàssic: l'Espanyol no juga amb la mateixa intensitat contra el Barça que contra el Madrid. Si mirem els resultats a casa de l'Espanyol dels últims anys, comprovarem que aquesta afirmació no s'aguanta per enlloc. L'Espanyol intenta guanyar els dos partits cada temporada i després passa el que passa i ja està.

Dient això no estic negant que, per descomptat, per a qualsevol espanyolista, sigui aficionat, jugador, entrenador o directiu, el partit de l'any a casa, sempre, és el del Barça. És el club de la mateixa ciutat i a més té el defecte d'haver-se convertit en un referent del futbol. El Barça és al centre del futbol global, l'Espanyol, no. El Barça aspira a guanyar-ho tot cada temporada, l'Espanyol, no. ¿Què té d'estrany que els aficionats de l'equip amb menys opcions celebrin un empat a casa contra un club que ho té pràcticament tot i que des de fa un segle és l'adversari absolut?

stats