Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

El Barça elimina el Madrid en un partit preciós i lluitarà per tornar a ser rei d'Europa

El discurs del futbol per escriure una pàgina d'or

Fa una mica més d'un any, Josep Guardiola va predir el futur. Després de caure eliminat en mans de l'Inter de Mourinho, el tècnic català va voler recordar a l'afició: "Aquest jugadors us en deuen una". Deute pagat amb escreix. La ferida d'ara fa un any s'ha tancat amb un triomf històric davant del Madrid. Girant la història del futbol com un mitjó, en nou anys el Barça ha passat de perdre unes semifinals davant dels blancs a guanyar-la amb el mateix guió: 0-2 a l'anada i 1-1 a la tornada. Llavors, el 2002, Vicente del Bosque havia construït un Madrid imponent. El 2011, Josep Guardiola ha portat el Barça fins a límits insospitats, però a diferència d'aquell Madrid, ho ha fet amb vuit homes de la casa com a titulars.

El Barça torna a una final de la Lliga de Campions per la porta gran. Un any després, Mourinho cau derrotat a la competició que més s'estima, tot i que no ho va veure al Camp Nou. En l'última decisió estrambòtica del tècnic de Setúbal, es va quedar a l'hotel mirant-ho per televisió. Segueix sense guanyar com a tècnic al Camp Nou. Cristiano segueix sense marcar-hi. I el Madrid, tot hi haver gastat en els últims tres anys més diners que ningú en la història d'aquest esport, segueix sense tornar a la competició que fa dècades semblava un somni prohibit per al Barça. Ara, en canvi, els barcelonistes més joves s'han acostumat a viure finals cada dos anys.

La fi d'aquesta sèrie de quatre duels amb el Madrid suposa una alliberació. Prou crispació, vídeos i denúncies. El Barça va intentar respondre als "per què?" de Mourinho jugant a futbol, però Guardiola i el portuguès parlen idiomes diferents, tot i compartir feina. Si Guardiola va acabar el dia parlant de futbol, Karanka va seguir afirmant que si els seus havien caigut eliminats era per culpa dels àrbitres. El motiu de queixa d'ahir, un gol anul·lat a Higuaín en una jugada prou polèmica.

Després d'una prèvia tan tensa, el xiulet inicial va sonar a música celestial. Tocava jugar a futbol i sobre la gespa es va viure el millor partit dels quatre. El Madrid va recuperar part de la dignitat perduda, tot i que en els últims minuts va acabar perdent els papers, amb un munt de faltes. Curiosament, els blancs no van acabar amb deu jugadors, tot i que Carvalho, Alonso i Adebayor van fer mèrits per ser expulsats.

El matx va ser elèctric. Segurament el millor dels quatre, tot i que els blancs amb prou feines van xutar a porteria. Forçat per les necessitats, el Madrid va saber jugar de tu a tu al Barça durant els primers minuts. Amb un 4-2-3-1 ofensiu, mossegant a dalt, els de Mourinho van aguantar el pols als locals, que van saber llegir bé l'escena: aguantar l'embranzida amb un Piqué excel·lent i anar espantant de mica en mica el rival buscant espais.

Amb l'onze de gala, el Barça va passar de perdre la pilota de pressa a jugar uns últims minuts de primera part superbs. La idea era clara: calmar els ànims visitants i, acte seguit, desmoralitzar-los. El futbol del Barça va merèixer el gol, però Casillas va ser un colós sota els pals. Si durant els primers minuts la pilota durava poc als peus dels jugadors, de mica en mica Xavi la va fer seva. Iniesta, de retorn de la lesió, va saber superar línies de pressió amb la seva cintura màgica, i Messi va començar a alçar la veu. Amb ells tres assumint pes, el Madrid es va començar a fondre, incapaç d'aguantar el ritme.

Després de quatre ocasions clares de gol en pocs minuts, Josep Guardiola va entendre que era el moment per posar el peu al coll als blancs i va demanar el suport de l'afició. Però ni Pedro, ni Messi, ni Villa ni Busquets de cap van poder amb Casillas, l'últim baluard d'un Madrid que en va fer prou amb arribar 0-0 al descans.

Aquest instint de supervivència blanc els va permetre sortir a mossegar en la segona part. Durant deu minuts, els homes entrenats des de la distància per Mourinho van tornar a mossegar, recuperant pilotes a prop de Valdés. Ronaldo, amb un moviment meravellós, va crear la jugada del gol anul·lat a Higuaín. El portuguès va fer caure Alves després d'una topada amb Mascherano, i De Bleeckere no va dubtar a assenyalar falta en atac. La jugada va esdevenir l'excusa ideal per aguantar el discurs victimista blanc.

Perquè poc després, el Barça va marcar en una jugada que simbolitza perfectament el que és aquest equip. Per superar la pressió d'un Madrid desesperat, Víctor Valdés va fer una obertura de joc meravellosa que va superar dues línies de pressió. Iniesta va liderar la contra, i Pedro, sol davant de Casillas, va executar-lo. Valdés, esbojarrat, va celebrar el gol amb Guardiola, l'home que ha insistit tant que ell sigui el primer jugador de camp.

Un ensurt abans de somiar

El futbol, però, pot ser realment irònic. Per acabar de poder establir comparacions amb les últimes semifinals del 2002 entre els dos clubs, Mascherano va perdre un pilota en la sortida de pilota i el Madrid va empatar. Xut de Di María al pal i, després del rebuig, gol de Marcelo. El Madrid passava a tenir 25 minuts per fer dos gols. Però com el 2002, la tornada va finalitzar amb empat 1-1.

Guardiola, cridant, va fer-se un fart de demanar cap. I no era fàcil. Després de tants partits en pocs dies amb el mateix rival i de tanta tensió, mantenir el cap fred no era fàcil. El Madrid, dur, va incrementar el número de faltes després del gol. Des de l'hotel, Mourinho va donar entrada a Özil i a un Adebayor que no coneix el límit entre l'agressivitat i la violència. Cada puntada de peu era protestada més pels madridistes, com si els blaugranes fessin teatre. I Guardiola, en veure que començava la gresca, va apostar per Keita.

Però van ser Xavi i Messi els que van assumir la responsabilitat. Fent seva la pilota, amagant-la, protegint-la i fent patir la rereguarda blanca. Llest, el Barça va saber atacar sense córrer riscos innecessaris. Alves i Puyol, als laterals, van deixar de pujar, i ningú va perdre el cap, de manera que els últims minuts d'aquest duel a quatre actes es van convertir en un rondo gegant que va arribar al clímax quan Guardiola va donar entrada a Éric Abidal.

La rialla del francès va esdevenir la imatge per resumir un empat convertit en victòria. Un empat que certifica el domini d'un club que cada any té més jugadors de la casa per poder derrotar un Madrid ric en tot, excepte en títols i arguments.