Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

Des que va començar aquesta temporada, l'entrenador blaugrana es pregunta si fer rotacions o no

El dilema hamletià de Pep Guardiola

La pregunta del milió és com pot ser que el millor equip del món empati contra un equip tan assequible com l'Sporting. Llegiran i escoltaran que el problema del partit d'ahir és el virus FIFA de sempre. Però això és sobretot una coartada, no ens enganyem. El que va passar ahir al Molinón té molt més a veure amb un problema més complex i recurrent, el de la profunditat de la banqueta del Barça. Just en el moment que començava la temporada de veritat, Pep Guardiola va decidir donar descans a uns quants titulars, conscient que l'onze de gala no pot jugar tots els partits. Va ser el primer partit en moltes setmanes en què es produïa una rotació profunda, conscient, preparada.

D'ençà que va començar la temporada Guardiola està immers en un dilema hamletià: rotacions sí o rotacions no? Si juguen els titulars, els resultats estan garantits, però s'acumula cansament. Si hi ha rotacions, poden descansar peces importants, però llavors trontolla l'equilibri de l'equip. Si, com ahir, es toquen tres jugadors a la vegada i els que descansen són Sergio Busquets, Pedro i Abidal, llavors s'entendrà el naufragi de l'equip a la primera part. L'Sporting entrava per la banda dreta com si fos el jardí de casa seva, i a un partit espès de Xavi i Messi, s'hi va sumar una altra actuació lamentable de Milito, perdut al primer gol i fent desplaçaments llargs equivocats que ningú li havia demanat. Milito és un jugador que ja fa temps que el Barça ha passat a pèrdues, i cada vegada és més evident que ja no pot jugar un partit d'alta competició.

Al mig, Mascherano segueix sent un jugador sense perfil, que juga a no perdre pilotes, però això al Barça ja no és suficient. La distància amb Busquets sembla totalment insalvable. L'argentí ha demostrat que té qualitats defensives, i ahir va fer uns bons minuts al final com a central, però el mig del camp és massa important com per tenir-hi un jugador amb una creativitat tan limitada.

Al davant, un Ibrahim Afellay verdíssim corria desconcertat per la banda, desconnectat de tot i de tothom. En un equip en què ningú, ni tan sols Messi, toca la pilota més de tres vegades, sobta veure Afellay intentant conduccions llargues de pilota. Si vol tenir algun paper en aquest equip, haurà d'aprendre ràpidament que això no és el PSV, aquí la jugadeta individual no té cap valor. No es tracta de ser bo, sinó d'adaptar-se a l'equip. Amb la sortida d'Afellay i l'entrada de Pedro a la segona part el Barça va millorar, però ja era molt tard. Remuntar un partit és com nedar contra corrent, sempre és complicat arreglar el que ja s'ha espatllat.

La bona notícia del partit va ser el gol de l'empat, que va acabar amb una gran vaselina de David Villa. El partit no posa en perill la credibilitat de l'equip, perquè és normal que s'empati de tant en tant, però qüestiona seriosament el paper dels jugadors suplents en aquesta plantilla, la qualitat d'alguns fitxatges i la idoneïtat de fer tantes rotacions a la vegada.