Publicitat
Publicitat

VALLPARADÍS

El difícil camí de tornada a casa

No hauria d'existir camí més fàcil que el de tornada a casa, ja que és el que un ha fet més cops. Se sap dreceres i camins més llargs, per a aquells dies en què les coses no han sortit com un esperava i necessita temps abans de posar la clau al pany. Coneix el codi postal i les instruccions que li ha de dir al taxista per estalviar-se uns cèntims evitant aquells dos semàfors tan problemàtics. Domina els horaris de les botigues del barri, i fins i tot els costums de bona part dels veïns, especialment d'aquella dona que baixa sistemàticament tres vegades al dia per passejar aquell gos diminut que tant fa riure la canalla. En canvi, no hi ha res més difícil que tornar a casa.

Els passa als estudiants, als treballadors i també als jugadors de bàsquet. La manera de sortir importa i pot ajudar a avançar quin ambient es trobarà un en creuar, de nou, la porta, però el temps passa i sempre hi ha uns segons d'incertesa en què un espera el veredicte dels que es van quedar a casa.

No hi ha dues tornades iguals. Albert Oliver es va enfrontar a aquesta situació en la primera jornada de la Lliga Endesa, tot i que el fet que entre l'Assignia Manresa i el Fiatc Joventut passés per dos clubs en va suavitzar les emocions.

Josep Franch va passar pel tràngol dimecres, quan va tornar a Badalona i va rebre tants aplaudiments com escridassades. Molts no van entendre el seu fitxatge per l'UCAM Múrcia i van associar la seva sortida a una aspiració econòmica que un club en situació de concurs de creditors no podia satisfer.

Ara li toca a Roger Grimau, un barcelonista al qual de petit el seu pare portava al Palau Blaugrana en moto, un noi acostumat a viure al barri de Sants, a deu minuts de l'escenari dels partits del Barça.

La seva tornada no s'assembla a cap altra. Ell s'havia imaginat moltes vegades aixecant la vista i veient la seva samarreta penjada del sostre, al costat de les d'Epi, Andrés Jiménez, Nacho Solozábal i Roberto Dueñas. Vuit anys al club l'autoritzaven a, si més no, somiar-ho.

Amb ell a l'equip, el Barça Regal també hauria perdut ahir a Sevilla, però sense ell no sé si hauria aixecat l'Eurolliga de París. El jugador va ser clau a la pista, però sobretot a fora, on va transmetre una actitud, una manera de treballar i una estima per un club especial, per una entitat a la qual sovint li costa ser agraïda amb els jugadors que l'han ajudat a fer història. Per timidesa o pel que sigui, perquè no és fàcil tornar a casa, però tampoc ho és ser la casa.