Un dia la inèrcia s'acaba
Periodista de Catalunya RàdioVa ser una d'aquelles frases que et fan reflexionar. La vaig sentir dimecres al Telenotícies migdia de TV3, quan somreia amb aquests vídeos impagables de Víctor Patsi a la graderia del Camp Nou. Els aficionats desfilaven cap a casa tristos i resignats, no indignats, i un noi decebut va dir: "Juguem per inèrcia, i un dia, la inèrcia s'acaba". Vaig tenir la sensació que era el retrat perfecte del joc del Barça. Ni els més analítics, ni els més passionals, ni els periodistes, ni els protagonistes ho havien definit millor. Probablement, el gran èxit dels últims anys del Barça ha nascut de la revisió de les inèrcies que Guardiola i Vilanova no van voler acceptar. Elles desfiguren, paralitzen, ensopeixen, rovellen i et devoren si no les desafies, si no les ataques, si no les maltractes. No et pots deixar governar perquè t'envaeixen sense fer soroll, sense que te n'adonis.
Durant aquests anys, el cos tècnic blaugrana ha estimulat tàcticament el manual futbolístic, ha canviat els hàbits de convivència, ha variat el ritual dels desplaçaments i concentracions, ha fet rotacions constants a les alineacions per tenir tota la plantilla en dinàmica competitiva, ha fomentat la competència sana i ha sorprès els jugadors amb dinars, vídeos motivacionals o canvis de rutines. Tot això per vacunar-se contra aquest virus que et paralitza. Però de cop i volta sembla que aquest comportament ha desaparegut, probablement en gran part per la malaltia de Vilanova.
L'equip s'ha instal·lat en la rutina, com si amb la interpretació bàsica del seu relat futbolístic n'hi hagués prou. El Barça necessita amb urgència una sacsejada per rebel·lar-se contra la inèrcia pensant en la tornada contra el Milan, una sacsejada que pot tenir moltes formes: sorpreses a l'alineació, els canvis de rols o el dibuix de l'equip, per exemple. Es tracta de no donar res per fet, d'enfrontar-se a un paper en blanc i començar a dibuixar, com s'havia exigit sempre. A vegades, en tenim proves al final del curs passat, la revisió tampoc no assegura l'encert en la presa de decisions, però la inèrcia d'allò que un dia va funcionar no és eterna. L'equip no ha paït gaire bé a les últimes setmanes l'ordre establert. És a dir, el repartiment del grup entre els titulars al camp, els suplents a la banqueta i els joves a la graderia.
El partit d'avui contra el Madrid és una gran oportunitat per tancar la ferida, per injectar autoestima al grup, per descobrir les millors versions individuals i perquè l'equip es torni a sentir atractiu i especial. Per fer-ho, cal mirar als ulls a aquest mal de la societat que espatlla tants tresors i eliminar la maleïda inèrcia. La intervenció no assegura l'èxit, però sense, el fracàs és inevitable.
