Estat d'excepció
Ha arribat l'hora de l'acte de fe, de fer pinya sense condicions, de deixar les crítiques i els dubtes més o menys raonables al calaix de la tauleta de nit, d'oblidar-se de les decepcions, és necessari abandonar per uns dies al traster les entrades mal repartides, les accions de responsabilitat i les batalles entre sectaris (¿com pot ser que Núñez i Cruyff encara apareguin en qualsevol debat actual com aquells zombis pesats de les pel·lis que no hi ha manera de treure's de sobre?), i també toca (i sé que costa) minimitzar la desconfiança en les capacitats d'Alexis o la preocupació per l'estat de forma de Pedro o Cesc, per exemple.
La fe no ha mogut mai una punyetera muntanya, però sí que pot servir per remuntar una eliminatòria contra el Milan. Ja ens hem preguntat prou què ha passat, ara s'ha de fer un esforç col·lectiu per deixar-s'hi la pell durant noranta minuts i intentar aconseguir una remuntada que ho podria transformar tot una altra vegada. Després del partit i en funció de què hagi passat ja recuperarem els debats que conformen la normalitat a Can Barça.
No fer el burro a la Lliga
Ens agradi més o menys hem de decretar una mena d'estat d'excepció i actuar en conseqüència. Suspenguem durant uns dies l'escepticisme que poden haver generat els partits que ha fet el Barça contra el Milan i el Madrid. El primer cop de rem en la bona direcció s'haurà de fer aquest vespre contra el Deportivo de la Corunya malgrat que el partit faci una mandra aclaparadora. No fer el burro a la Lliga és el punt de partida gairebé obligatori per arribar al partit de dimarts amb el mínim d'autoestima imprescindible per superar reptes gegantins.
Les últimes vegades que el Barça ha hagut de remuntar eliminatòries, les tertúlies futbolístiques estaven farcides d'explicacions futbolístiques sòlides que justificaven un cert optimisme. L'equip estava jugant d'una manera que permetia justificar els pronòstics positius amb arguments racionals. Aquesta vegada la qualitat dels futbolistes tampoc es discuteix, però em fa l'efecte que molts hauran de recórrer a la fe per encarar-se al partit més decisiu de la temporada (de moment).
Per què no pot sortir tot perfecte, dimarts a la nit? Per què no hauria de ser possible creure que l'equip que, després d'una conjura, retornarà als fonaments del seu joc (bona col·locació, intensitat defensiva, circulació ràpida de la pilota...) i recuperarà la lucidesa per superar sistemes ultradefensius? Per què no hauríem de poder creure en la capacitat del Barça per acabar un partit sense encaixar gols? Per què no pot fer-se realitat el tòpic de les nits màgiques europees al Camp Nou? Per què els culers no haurien de confiar en les paraules de Xavi o Messi assegurant que saben què han fet malament i quines són les correccions necessàries per guanyar el Milan per tres gols de diferència? Tres a zero. Quatre a un. Per què no?
