EL CLÀSSIC
Esports 17/04/2011

La destral blanca atura el futbol de toc blaugrana

Toni Padilla
4 min
La destral blanca atura el futbol de toc blaugrana

Toc, toc, toc. El soroll del futbol de toc del Barça ara mateix encara ressona en un Santiago Bernabéu desert. Però també ressonen els cops rebuts als turmells dels jugadors del Barça. En un duel d'extrems oposats, un Madrid extremadament agressiu va empatar un partit que el Barça gairebé tenia guanyat gràcies a un joc basat en l'èpica i en posar la cama. El Barça, esclar, va voler ser el de sempre. I va sumar un empat que deixa la Lliga vista per a sentencia.

Un equip guanyador, però, no celebra empats. El Barça va marxar força malcarat de la gespa, en part pel resultat i en part per l'actuació de Muñiz Fernández, que va encertar en els dos penals que van acabar sent els dos gols del partit, però que no en va veure un de clar sobre Villa en el primer temps, i el que és més sorprenent: no va expulsar un Pepe que ara mateix simbolitza més el Madrid que no pas Cristiano. Situat com a mig centre, es va buidar corrent com un esperitat. Hauria fet un partit fantàstic si no fos perquè no va deixar de donar cops.

El Madrid, de fet, va marxar a dormir satisfet. Ja feia temps que havia perdut l'esperança de guanyar la Lliga i va aconseguir un empat quan el partit semblava al sac dels blaugranes que els carrega de moral de cara a la final de València. El Barça, però, es carrega de raons per tornar a demostrar dimecres que si es tracta només de jugar a futbol, el millor equip vesteix de blaugrana. Perquè en els dies que vivim, cal interpretar els clàssics dins del context del duel en quatre actes. El primer duel deixa la Lliga a la butxaca del Barça i fa pensar al Madrid que el seu full de ruta és mossegar turmells.

La primera part d'aquesta obra de quatre actes va començar amb sorpreses al cartell. Els dos directors havien preparat amb cura la cita, i Guardiola va poder apostar per un onze que gairebé seria el de gala si no hi haguessin lesionats o absents. Només faltava Abidal, ja que Puyol feia una reentré als escenaris sorprenent, com només poden fer els grans tenors; imponent, alçant la seva veu poderosa i marxant en la segona part coix. Amb el capità de retorn, s'acabaven els dubtes al mig del camp, on Busquets, una mica imprecís en la passada, treballava al costat de Xavi i Iniesta per monopolitzar el joc. A pocs metres, Messi patia per la presència de Pepe com a pivot defensiu, una de les sorpreses d'un Mourinho que va renunciar al toc deixant a la banqueta Özil. El centre del camp blanc era múscul i recuperació (Pepe, Khedira i Xabi Alonso). I davant, velocitat.

Les intencions, ben clares

Amb aquests intèrprets, ja des de bon inici les cartes van quedar descobertes sobre la taula. Per al Barça, la pilota és una arma que cal posseir, que cal tenir als peus, que cal cuidar i fer avançar al ritme de l'equip. Per al Madrid, la pilota és una arma llancívola. Quan es recupera, es tira lluny i en una competició de velocitat, Cristiano i Di María la busquen.

La possessió del Barça va ser insultant. En un rondo etern, l'equip va fer-se un fart de tocar, tot i que es va patir per trobar escletxes en una doble línia defensiva blanca molt agressiva i metòdica. Buidant-se físicament, posant la cama, el Madrid semblava disposat a tot per evitar una humiliació, com el dia del 5 a 0 o del 2 a 6. Mourinho, llest, va preparar una trampa per als homes de toc blaugranes, amb una gespa alta, lentíssima, i la pressió angoixant sobre Messi, Xavi i Iniesta. Molts cops, amb aquests homes tapats, Piqué pujava la pilota gairebé fins a la frontal de l'àrea rival.

El toc blaugrana, poètic i elegant, topava amb el joc musculós i agressiu local. Tot i que la pilota era blaugrana, el Madrid va gaudir de les seves ocasions, amb les contres i els córners com a grans armes. Adriano, de fet, va evitar un gol de Cristiano sobre la línia a la sortida d'un córner. Messi va tenir dues ocasions en jugades trenades, però el que es recordarà del primer temps és un penal clar sobre Villa no xiulat. Del segon, recordarem més coses.

Perquè en els segons 45 minuts el matx va explotar, ja que de seguida Albiol va fer un penal clar a Villa i va veure la vermella. Amb Messi marcant, el Barça va tenir el partit controlat, fregant el segon gol amb un xut de Xavi al travesser. Mourinho, però, va fer uns canvis intel·ligents, mantenint Pepe al mig del camp i fent entrar Adebayor i Özil. I així es va forçar el penal que va permetre a Cristiano empatar.

Fins al final, els dos equips van buscar trencar l'empat amb les seves armes: toc blaugrana, velocitat i duresa blanca. Però l'empat no es va trencar. I qui perd la Lliga, el va celebrar. Coses del Barça, que aconsegueix que el Madrid celebri empats a casa. Queda clar qui segueix anant davant. Per futbol, ideals i punts.

Per a més informació sobre el partit

www.ara.cat/esports/barça

stats