Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

La derrota

Recordo el que vaig escriure l'endemà de la derrota de Pamplona, el dia que molts deien que Guardiola havia "tirat la Lliga". Aquell dia no podia deixar de pensar que perdre una Lliga no era tan dramàtic i no afectava l'admiració que sentia cap a aquest Barça. Durant quatre anys el Madrid s'ha gastat més diners que el Manchester City i ha entregat la seva ànima a Mourinho per aturar aquest Barça. I finalment ho ha aconseguit, però suant de valent. Suposo que a Jakarta o Timisoara deuen trobar normal que un club que ha invertit tants diners i ha arribat a fer animalades aconsegueixi finalment una Lliga. Però a Barcelona no tenim el privilegi de la distància, precisament perquè tenim el privilegi de ser testimonis directes d'una època meravellosa del barcelonisme. I les derrotes ens fan mal.

Hauria de ser normal acceptar una derrota com aquesta. Especialment si parlem dels catalans, poble acostumat a les derrotes. Però el Barça de Guardiola ha acostumat els seus a l'excel·lència. Després de quatre anys la derrota no encaixa en el lèxic modern del barcelonisme, no té lloc en el dia a dia. Però com deia Albert Camus parlant de la pesta, el bacil de la derrota duia temps als armaris amagat, llest per atacar. I ha atacat.

Una derrota, però quina derrota. De les que et fan amagar-te sota el coixí per no voler posar la televisió o obrir el Time Line del Twitter. Època d'excessos verbals, de pensar poc, de vomitar les primeres impressions, de cridar molt i raonar menys, la derrota ha provocat un canvi en l'estat anímic de molts barcelonistes. Ja abans d'acabar el partit vaig veure missatges que deien "Guardiola, no et perdonaré mai el que has fet" o "Has tirat la Lliga, com Cruyff en els seus últims anys".

No conec cap equip de la història que no hagi perdut algun partit important. No conec cap entrenador que no hagi estat encertat o que hagi fet alguna aposta per un jugador que no hagi funcionat. Temps estranys, aquests, en què dels episodis aïllats en traiem conclusions definitives. En una era en què tots aspirem a treure pit sobre els èxits del nostre equip amb un estat de Facebook o un tuit, perdem la capacitat de situar els èxits del Barça dins d'un context temporal més gran. El Madrid ha gastat en quatre anys més de 250 milions d'euros per aconseguir, finalment, plantar cara a un Barça que ha viscut una temporada horrible per lesions, problemes personals i cansament. Però els nous temps fan que tots busquem tribunes des d'on opinar, des d'on poder rectificar Guardiola i Vilanova com si sabéssim perfectament l'estat de cada jugador o l'estil de joc del rival. Es tracta de saber més que l'altre sempre. Però jo, ja em perdonareu, he après que estic molt lluny de saber tant com Guardiola i Vilanova, si parlem de futbol. Ells han demostrat que en saben més, i crec en ells.

¿Guardiola s'ha equivocat? Esclar, com tothom. Però segueix sent l'arquitecte del millor Barça de la història. La derrota forma part de l'esport i Guardiola la va encaixar bé. Ara, el que no va pair bé és que algú del vestidor filtrés l'equip inicial a una ràdio. Això sí que em preocupa, precisament per la manera de treballar del tècnic. Això em fa patir.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 11/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT