De l’Olot a defensar el Girona contra el Barça a Primera

GironaAcabats d’aterrar a Primera amb el Girona, Àlex Granell (Girona, 1988) i Pere Pons (Sant Martí Vell, 1993) s’han convertit en dos dels jugadors de moda a Primera, just abans del primer derbi a la Lliga entre el Girona i el Barça. Tots dos tenen un denominador comú: han contribuït al desenvolupament de l’Olot -de la Primera Regional a la Segona Divisió B-, sembrant unes llavors que han donat fruit fins a arribar a l’elit.

Abel Solé, el jugador que més ha vestit la samarreta de l’Olot -437 partits al llarg de 12 cursos-, és el testimoni perfecte d’aquest procés evolutiu, després d’haver-hi compartit vestidor. “Conèixer la història de l’Olot permet entendre el creixement de tots dos; els caracteritza la humilitat, la capacitat de sacrifici, la seriositat, el rigor”, assegura, abans de definir aquestes “dues grans persones”: “L’Àlex ens va sorprendre a tots, va arribar sense fer soroll, despuntant i fent grans gols. Què puc dir d’en Pere que no se sàpiga? Té una capacitat de treball impagable i és la joia d’aquest Girona”.

Àlex Granell va ser una de les peces escollides per Nitus Santos en la primera temporada a Tercera Divisió en 18 anys de l’Olot (2011-12), després de ser descartat pel Girona en edat cadet i picar molta pedra durant un camí que el va portar a clubs com el Gironès-Sàbat, el Farners, el Palafrugell, el Banyoles, el Manlleu i el Llagostera. A Olot es va destapar amb 9 gols, i va potenciar l’ara coneguda “esquerra d’en Granell” en una temporada de tempteig a la categoria per als de la Garrotxa, que també van tenir Rodri a la seva banqueta després de la dimissió del primer. “Em va permetre créixer molt futbolísticament i entendre una idea de joc nova, en sintonia amb el que arribaria en els anys següents. Vaig conèixer persones molt importants per al meu desenvolupament”, manifesta un dels integrants de la selecció catalana amateur d’aquella època. “Mai he volgut córrer més del compte, escalant sempre pas a pas. Jugar a l’elit era impensable i només em plantejava petits reptes assequibles”. Aquell curs, la irregularitat del Girona era tota una realitat. Fins a tres entrenadors -Raül Agné, Josu Uribe i Javi Salamero- van ocupar la banqueta d’un conjunt que no va assolir la permanència fins a finals de maig. “Ha costat molt arribar fins aquí. Per fortuna, ara tenim una estabilitat que ens permet avançar”, afegeix.

El 12 de setembre del 2012, a Gijón, Pere Pons jugava el primer dels 148 partits oficials que ha disputat defensant els colors blanc-i-vermells. Un any i mig més tard, vista la falta de minuts amb el Girona, continuava la seva progressió amb un Olot ja a la Segona B i amb Arnau Sala -ara al Peralada- com a entrenador. Hi va arribar a mitja temporada, buscant una reivindicació que el portés a fer un pas endavant en un futur no gaire llunyà a un Montilivi que veia com el miracle de la salvació es produïa en l’últim sospir de la Lliga, després de fitxar Pablo Machín al mes de març. “L’Arnau i els companys em van donar molta confiança i em van fer sentir com a casa amb una de les millors aficions que hi ha en aquesta zona. Vaig aprendre a competir millor del que ho feia i molta culpa és de l’Abel. Ell hi posava la qualitat i jo el físic”, explica, entre rialles. Un cop conclosa la cessió, el de Sant Martí Vell tornava a casa -hi forma part des d’edat aleví-, on el destí el va fer coincidir amb Àlex Granell, que ja acumula 121 partits amb el Girona, després que aquest seguís invertint temps en la seva progressió -un nou pas pel Llagostera el va dur a Cadis i, posteriorment, al Prat-. L’autoconfiança i la capacitat de sacrifici han sigut claus en les trajectòries de dos jugadors que, des del 24 d’agost del 2014, són insubstituïbles per al tècnic sorià. “La feina constant t’obliga a renunciar a segons quines coses i a canviar hàbits en edats complicades però el premi s’ho val. Si no fos així, arribarien a Primera molts més futbolistes”, expressa el 8 del Girona abans que, tots dos, es desfacin en elogis. “Probablement, en Pere és el millor jugador de la plantilla, no he jugat mai amb ningú que intueixi el futbol d’aquesta manera. Però el més positiu és que, per molt que rebi elogis, segueix sent un noi humil de poble que toca de peus a terra”, diu el primer. “Em va molt bé tenir l’Àlex al costat perquè sé que no em fallarà”, respon el seu inseparable.

Un dia especial

Aquest dissabte el Barça visita Montilivi per primer cop en partit oficial, ja que ja hi ha jugat amistosos. “El més important és que sigui una festa, serà inoblidable per a molta gent. Si hem arribat a Primera, també és per gaudir de partits com aquest, tot i que és evident que l’aspecte sentimental hi tindrà molt a dir. Això sí, intentarem posar-los en dificultats”, conclouen dos dels símbols del Girona disposats a combatre el talent blaugrana amb l’esforç que els ha dut a l’elit.