L’ALTRA MIRADA
Misc 22/09/2017

De córrer per sobreviure, a córrer per inspirar

Va sortir un dia a córrer a Katmandú i va acabar guanyant una cursa que li va canviar la vida

i
Natalia Arroyo
3 min
De córrer per sobreviure, a córrer per inspirar

BagàAnar a buscar aigua, arròs o llenya era la seva rutina diària al Nepal. Al districte de Bhojpur, a l’est del país, això es traduïa en hores de travessia per cims salvatges, carregant sacs i galledes en desnivell absolut. La vida de Mira Rai (1989) anava al ritme de les collites, començava i s’acabava en l’entorn familiar. A l’horitzó només hi havia muntanyes i una necessitat urgent de sobreviure. Córrer no era ni tan sols un refugi, ni tan sols una elecció. Córrer era no morir aturat. Ara s’hi dedica. “No m’hauria imaginat mai que seria corredora professional i ara soc aquí. Soc molt feliç. És una oportunitat per a mi, intentaré donar el màxim de mi, estic molt agraïda”, declara a l’ARA des de Bagà, on correrà avui la Marató Pirineu, una cursa que defineix com a “molt bonica”. “L’organització és genial, el recorregut és preciós, m’agrada molt”, afirma. Fa dues edicions, participant a l’Ultra, va quedar segona davant de Núria Picas al podi, i enguany provarà sort a la Nit, el quilòmetre vertical nocturn, que li servirà per seguir recuperant la forma després d’estar-se mig any aturada per una lesió al genoll. A poc a poc, la Mira Rai busca recuperar l’espai que se li ha reservat al trail.

La seva història va revolucionar el món de les curses de muntanya l’any 2015 quan, des de l’anonimat més absolut, va vèncer a la marató del Mont Blanc, de 80 km. La seva irrupció va cridar l’atenció del director audiovisual Lloyd Belcher, que li va dedicar un documental que ha rebut premis i elogis de la comunitat esportiva especialitzada. Té patrocinador (Salomon la va fitxar de seguida que va despuntar) i s’entrena sota la supervisió de Richard Bull, un britànic que promociona el trail running al Nepal, i que va engegar la campanya de recollida de donacions que va subvencionar l’inici de la seva carrera. Un luxe impensable quan sortia a buscar aigua per a la seva mare. No ho oblida.

“Rebo molts missatges de nenes del Nepal que em diuen que volen ser com jo, que també volen córrer. Que les he fet somiar”, reconeixia en una entrevista a National Geographic. I és aquesta responsabilitat social la que la fa tirar endavant, conscient de les portes d’il·lusió que està obrint. Gairebé sense voler-ho.

Perquè va ser literalment de manera involuntària com va començar tot. Fa tres anys, quan corria pel Parc Nacional del Shivapuri Nagarjun, prop de Katmandú, va creuar-se amb un grup de corredors que s’entrenaven per a una cursa. Van compartir conversa durant uns quants quilòmetres i van quedar per tornar-hi, uns dies més tard. Al mateix punt, a la mateixa hora. Rai pensava que la citaven per tornar a trotar per les muntanyes i, dies més tard, es va veure a la línia de sortida d’una cursa (la Kathmandu West Valley Rim, de 50 quilòmetres). Portava una samarreta senzilla i uns pantalons, i una ampolla d’aigua a la mà. Res més. Cap gadget d’última generació. En 9 hores, i sota una pluja intensíssima que fins i tot esborrava les marques d’orientació, va superar els més de 3.400 metres de desnivell i va creuar la línia de meta amb un somriure immens. Va ser l’única dona que ho va fer.

És, de fet, la seva lluita: no ser l’única dona que corre al seu país. Per a una nena del Nepal com ella, que va haver de deixar l’escola quan tenia 12 anys, hi ha poques més opcions de futur que ajudar la família a sobreviure. Ella, fins i tot, va provar d’obrir-se un nou horitzó quan tenia 14 anys i va entrar a l’exèrcit maoista d’amagat dels pares. Volia “ajudar el seu país”, com admet al documental, però va haver d’abandonar poc després. Però el seu desig de més formació, d’un altre futur, la va portar a Katmandú a estudiar. Una sortida al trot casual va generar la resta de la història.

stats