La competitivitat
El relat oficial del madridisme indica que en la millor època de la història del Barça han estat capaços de guanyar dues Champions i dues finals de Copa contra el Barça. Estem parlant de dades objectives, irrefutables. El Barça gloriós d’aquests anys s’ha ressituat entre els grans d’Europa i, tal com s’ha encarregat de recordar Florentino Pérez, llueix cinc trofeus de Campions d’Europa. Contra onze de l’etern rival. El Madrid ha guanyat més edicions de la Champions des del nou format que no el Barça. Tots plegats hem aconseguit no enfosquir el doblet amb la famosa undécima, donar-li valor, comparar-lo amb el passat més fosc, celebrar-lo. Però la victòria del Madrid els serveix per marcar l’aparença de supremacia.
Han passat una temporada en què han fregat el ridícul. Han començat amb un entrenador i han acabat amb Zidane. Han quedat fora de la Copa del Rei per un error lamentable de la suposada millor estructura professional del futbol espanyol. Han perdut la Lliga per segona temporada consecutiva. Un doblet del Barça i la primera Champions de l’etern rival madrileny potser hauria obert la caixa dels trons a Can Florentino, però el Madrid manté una relació especial amb la Champions. Ho tenen incrustat a l’ADN i la competitivitat que se’ls desperta en un escenari com el de Milà decanta la balança en molts casos. I més si el rival que se’ls planta al davant té incrustat a la seva genètica tot el contrari, una història de derrotes estrambòticament doloroses.
No ens interessa un model en què no hi ha model més enllà del poder de la institució i del president. Potser una mica de poder de la institució i del president ens anirien bé, però, mentrestant, el camí del Barça és clarament un altre. Aquí guanyem quan va tot de cara. Ara bé, en algun racó del club, en el més apartat del focus mediàtic i polític, algú amb una mica de criteri hauria d’estar preparant el futur a llarg termini. Algú hauria d’estar dissenyant una estratègia per quan s’esgoti el cicle més lluminós de la història a Can Barça. Perquè tan important és acumular grandesa i títols mentre les coses ens van de cara com preparar-se per a una successió honorable. Arribarà un dia que no guanyarem tant, però no ens podem permetre no guanyar gens. Si som forts en la feblesa es confirmarà que ens hem instal·lat en la dinàmica dels grans de debò. Ho sabrem d’aquí molt pocs anys.
