Amb la ressaca amarga del nostre partit toca seguir veient la Copa del Rei de bàsquet. Gaudint-ne no, perquè quan un participa en una competició i queda eliminat voldria ser allà, no pas veure-la per televisió. Una gran desil·lusió en un torneig que teníem moltes ganes de jugar, però no vam competir bé i l'Herbalife Gran Canària ens va superar clarament.
Doble alegria, la que ens va donar el Barça Regal contra el Caja Laboral. Òbviament, pel meu sentiment culer, sempre que jo no sóc a la mateixa competició voldré que la guanyin els meus amics. Per altra banda, la rivalitat entre vitorians i bilbaïns és molt gran. Ens vau donar una bona satisfacció.
El Barça afronta la seva quarta final de Copa consecutiva. No sé si és històric però en qualsevol cas sí que és complicadíssim. Crec que aquesta dada parla molt clarament de la capacitat de competir d'aquest equip. N'hi ha pocs que davant les adversitats o les cites realment importants a cara o creu responguin com ho fan ells. Aquest any potser el Barça ha perdut un parell de partits a casa i algun a fora amb què no es comptava, però per la resta és on havia de ser. Com ja es va avisar abans de començar, la posada a punt de l'equip seria un pèl diferent d'altres anys, però aquesta és la primera cita important i aquí els tenim. El Barça no ha perdut cap partit important dels que havia de guanyar.
Segurament es donaran per superfavorits els blaugranes per a la final. Però hem de tenir en compte que l'adversari ja els ha guanyat en la Lliga regular. El que sí que tinc clar, coneixent aquest vestidor, és que cap jugador ni cap membre de l'staff tècnic està relaxat pensant que ja ha fet tota la feina. Comença el treball de scouting i preparació de la final al cap dels tècnics, la feina de la recuperació dels jugadors a mans de l'Edu, el Toni i companyia, i el descans dels jugadors.
Tres partits, quarts de final contra el Madrid absolutament esgotadors, semifinals molt competides davant un Caja Laboral molt físic i que fins faltant molt poc no es va trencar. La part positiva és que per a l'adversari serà el tercer partit en tres dies, però les ganes de ser a la final poden amb tot.
Hi ha jugadors amb cops, molèsties o cansament acumulat, però aquí s'erigeix la figura del capità. Juanqui ha estat tota la temporada demostrant als seus companys com es juga amb dolor. S'està sacrificant constantment per l'equip perquè sap que la seva sola presència dóna tranquil·litat. Així que, si algú té algun dubte, només ha de mirar la samarreta amb el dorsal 11 i donar tot el que porta dintre.
