Publicitat
Publicitat

La caparruda realitat

"vegada més, la poca fiabilitat de la defensa, de l’equip en general, va permetre al Lugo marcar dos gols que posen els pèls de punta"

Quan s’és optimista de mena, se sol tendir a aferrar-se al més dèbil senyal per mantenir l’esperança que tot anirà bé. Fins i tot assumint el risc de semblar que vius penjat dels núvols. Però arriba un moment en què els fets s’encaparroten a recordar-te, amb la seva infal·lible precisió i contundència, que la realitat és la que és. Que per molts intents d’edulcorar-la, per molts prismes roses que hi interposis, la cruesa de la situació acaba per emergir amb tota la seva força per obrir-te els ulls i estimbar-te de ple contra el terra.

El Mallorca arribava a l’Anxo Carro amb la intenció de reforçar la inèrcia positiva en una jornada propícia per guaitar a les posicions d’ascens. Quatre jornades sense perdre havien estat suficients per pensar que Lluís Carreras havia aconseguit invertir la dinàmica de l’equip. I per moments va semblar que a Lugo el Mallorca faria la passa definitiva en la tan anhelada regularitat en veure un equip mínimament ordenat, que mantenia a ratlla el quadre de Quique Setién i que s’avançà en el marcador. Eren les ganes de veure-hi el cantó positiu.

En el segon temps, amb l’empat al marcador, els de Carreras guadiren d’ocasions per posar-se una altra vegada per davant un rival que semblava que havia acabat els menuts. Un adversari que pareixia que no resistiria els envits vermells. Era el desig de celebrar una victòria.

Com sempre, però, la realitat va acabar per imposar-se. Una vegada més, la poca fiabilitat de la defensa, de l’equip en general, va permetre al Lugo marcar dos gols que posen els pèls de punta quan precisament aquesta setmana Carreras havia demanat complicitat i comunicació en defensa per evitar aquest tipus d’errades. Errades que permeteren dues dianes aconseguides davant la passivitat de la defensa.

La trista realitat vermella havia tornat a aparèixer amb tota la seva força. L’equip havia tornat a malgastar l’opció de ser creïble en les seves intencions, de mostrar-se fiable, sòlid, solvent, de convèncer l’afició que s’havia trobat el camí. Però no. La realitat mostra que el Mallorca és un equip del qual no es poden fiar. Quan només resten nou jornades per al final del campionat i sense haver estat ni una sola jornada en els llocs de privilegi, pensar en l’ascens pareix una quimera. Sembla que és no tocar amb els peus en terra. De mantenir-se penjat dels núvols.

Rebaixar les expectatives, redifinir els objectius, em sembla un exercici necessari. Fins ara l’optimisme i la ferotge igualtat (o la lamentable mediocritat, triau-ho vosaltres mateixos) de la Lliga Adelante m’havien permès mantenir l’esperança. Ara, el dipòsit positivista és pràcticament buit i qui s’ha encarregat de buidar-lo han estat els mateixos jugadors i el responsable de confeccionar el planter, perquè ahir també va quedar clar que el problema no era tant a la banqueta com en la confecció del planter. Podem pensar en la permanència. Completar una temporada de transició i començar de bell nou l’any que ve. De tota manera,les matemàtiques diuen que encara es pot somiar. És el que té ser optimista.